Uns fideus de bon matí amb el senyor Liu / 上午我们跟六先生吃辣面

El tren arranca a les 14:30. Com tota bona estació xinesa, Beijing Oest és un edifici immens, a vessar de gent de tot tipus que abandona la ciutat. Però els personatges que més criden l'atenció sempre són aquells homes de mitjana edat, o ja grans, amb cara de cansat, pell morena i mans que han treballat molt, i un gran farcell a l'esquena on suposo que porten les principals pertinences.
A dins el vagó es poden trobar famílies, avis, estudiants i tota mena de gent, viatjant junta en els petits compartiments de 6 lliteres. Per descomptat, la presència d'estrangers crida l'atenció allà, i sospitem que abans que el tren hagi sortit de Beijing, ja ens han fet alguna fotografia dissimuladament amb el mòbil, descansant a les lliteres. Si la subtilesa ha estat mai un art xinès, sembla ser que l'han perdut.

Travessant la província de Hebei, la finestra ofereix un avorrit espectacle de camps de cultiu, arbres pelats i petites cases de maó. Apropant-nos a Shanxi, detectem que el paisatge començava a canviar, i l'escenari es torna més àrid. Però es fa de nit, i abans que els llums del vagó s'apaguin, ja dormo.
Vora les set del matí, al sortir d'un túnel, apareix Lanzhou entre muntanyes. Davant l'estació ens espera el pare de la nostra amiga (no pregunteu com ens va reconèixer, que em posaré a riure). La intenció és agafar un bus que surt a les 8:30, i tot i que falta menys d'una hora, no podem trepitjar Lanzhou sense tastar els seus fideus picants, l'orgull de la ciutat. Així que, abans de les 8 del matí, ens trobem menjant fideus picants amb carn de vedella i ou dur en un restaurant de la ciutat, acompanyats pel senyor Liu i un amic seu indeterminat. El meu estomac mereix uns dies de pau després d'aquest viatge.

Des del cotxe, anant cap a l'estació de busos, es perceben les diferències entre Lanzhou i les ciutats de la costa. Aquí, circulen entre la multitud xinesos musulmans, alguns amb grans barbes i gorres típiques, i entre els nous edificis i les grans avingudes es poden veure els minarets d'alguna mesquita sobresortir. Tot plegat sembla donar una certa animació a la ciutat més enllà dels clàxons que acompanyen el tràfic xinès a totes hores. A més, girant alguna cantonada, es pot apreciar el riu Groc, d'un color més aviat cafè amb llet.

L'espera a l'estació de busos ens fa sentir nens petits: amb nosaltres perplexos, veiem com el senyor Liu ens compra els tiquets, ens acompanya al bus, i explica al conductor i tothom que hi havia per allà que ens havíem de trobar amb una altra persona a la nostra destinació. No és difícil llegir el missatge entre línies: "Vigileu-me'ls, pobrets". "I si teniu cap problema, per favor, truqueu-me". Finalment, després d'un quart d'hora esperant amb nosaltres, i amb tot el vehicle informat, l'home ens diu: "Ho sento, nois, me n'haig d'anar a treballar", i entre agraïments, una hora i poc després d'haver-nos trobat, ens deixa tancar els ulls a la butaca del bus. Hi ha moments en que, senzillament, el país es supera a ell mateix per tal de ser més surrealista.


(Un cop més, donar les gràcies a la Nuriette, la meva col·laboradora no oficial, per les seves fotografies, ja que moltes acompanyaran aquesta i les properes entrades)

Gansu / 甘肃 (Una introducció)

Qui viu a la Xina, o la visita, té una quantitat immensa de paisatges i punts d'interés per visitar. Tants, que probablement s'acabi elaborant plans d'excursions i escapades amb un cert regust amarg, de frustració, produït pel fet de saber que és impossible visitar tot el que ofereix l'imperi del centre.

Pel nostre primer viatge, aprofitant les vacances de la festa del Qingming de la setmana passada, vam escollir la província de Gansu. La regió segurament no constitueix el destí preferit dels turistes, ja que molts es decantaran per ciutats cosmopolites com Shanghai o Hong Kong, muts guerrers de terracota, muntanyes plenes de bancals d'arrós o reserves naturals on es pot veure els pandes jugar. Malgrat tot, ens va semblar, encertadament, que Gansu tenia uns quants asos a la màniga que oferir.

Ja us aviso que m'és impossible explicar en una sola entrada allò que hem vist aquests dies. Seria una entrada llarga, de la qual tot acabaríem avorrits. Per tant, sense tindre clar si això ha pretès mai ser un blog de viatges, aquesta setmana s'hi aproparà bastant. Abans, però, volia situar la regió al mapa, i explicar quatre coses per tal que entengueu millor què hem pogut veure aquests dies.

D'una banda, heu de saber que la forma de xurro allargat que té Gansu no és casual: la província voreja al nord el desert de Gobi, i al sud, les muntanyes Qilian, part de la serralada del Kunlun. A darrere, comença l'altiplà del Tíbet i tota la mística que se li vulgui atribuir.

Per tant, si aquesta província s'estén de l'est a l'oest vorejant aquests dos accidents geogràfics és perquè ha estat durant segles el lloc de pas de mercaders que viatjaven de la Xina cap a l'Àsia Central i d'allà, a la resta del món. Gansu, i més concretament la zona coneguda com a Corredor de Hexi són l'inici de la ruta de la seda, la porta del país cap al desert de Taklamakan, a la fronterera província del Xinjiang. Xina va rebre el buddhisme i va vendre la seva seda arreu del món a través d'aquest camí.

Tot plegat fa que avui en dia la zona sigui, malgrat el domini han, un trencadís de regions tibetanes, hui i d'altres minories ètniques que conviuen entre la muntanya i el desert.

No us vull enganyar, però: atansar-se a Gansu també era endinsar-se a la Xina rural, la gran oblidada del miracle econòmic. Em preguntava com seria allunyar-me de les opulentes grans ciutats de la costa.

Donada la lliçó de geografia, cal que expliqui també un altre factor, molt més personal, que ha marcat el viatge. Vam conèixer a través d'un dels companys de viatge, una noia xinesa de la nostra universitat que estudia espanyol i és vinguda de Lanzhou, la capital de la província. Això ha fet que a la ciutat haguem estat acompanyats en tot moment per la seva família i amics, que literalment s'han desviscut per tal que ens enduem un bon record del viatge.

L'hospitalitat xinesa arriba a nivells que poden violentar, doncs ens va ser impossible, durant dos dies sencers, pagar absolutament res: bitllets de bus, viatges en taxi, menjars, begudes, nits a l'hostal... Crec que no és un cas excepcional, sinó una costum xinesa on es barreja orgull propi, hospitalitat i ganes que la gent marxi amb un bon record de la zona. L'únic que es pot fer és anar preparat, i portar un bon regal pels amfitrions.

A partir d'ara, si sento que una persona parla del caràcter materialista de les noves generacions de xinesos, i la seva falta de moral, li frenaré els peus. Més enllà dels Iphones 4 i els tablets, a la Xina, o almenys a Gansu, encara hi ha gent disposada a ajudar-te amb tot el que puguis sense esperar res a canvi.

Només em queda dir: que els camells beguin un últim glop d'aigua, que marxem! 

Primaveres / 春天

M'havien avisat sobre com d'extrem és el clima d'aquí, però poc em podia imaginar que passaríem d'una nevada fa poc més de deu dies, a arribar als meravellosos 20 graus aquesta setmana. La primavera ha arribat, i sembla que, després d'uns dies de solet, mànigues curtes i finestres obertes, és per quedar-se.
I juntament amb ella, un canvi d'humor que ha fet que tothom tingui les energies renovades a la universitat. Probablement no sigui només el canvi de temperatura: la setmana que ve es celebra el Qingming, el dia dels morts xinesos -per simplificar-, on, en principi les famílies van a fer ofrenes i netejar les tombes familiars. Per tant, sabem que tenim 3 dies de festa la setmana que ve. Dos dels quals, però, recuperem el dissabte i diumenge fent classe -sembla ser que això dels ponts no és costum a la Xina-.
A més, aprofitant el bon temps, tots tenim les respectives visites a la cantonada, tots frisem per veure de nou cares familiars, en un marc tan diferent com és la Xina. Volem fer de guies vocacionals i, de tant en tant, fardar una mica i deixar anar: "no, no, és que a la Xina això va així".
I a tot això, s'hi suma el viatge que tenim preparat per la setmana que ve. No patiu, ja us donaré la tabarra tant com pugui a través del blog. Un dels companys feia avui els càlculs: aproximadament 70 hores de tren xinès en una setmana. Tot sigui per tal de treure el cap per les portes de la Xina mil·lenària, mirar el desert des d'alguna ciutat oasis i preguntar-se on són les antigues caravanes de camells.
Mentrestant, molt lluny d'aquí, Barcelona i moltes altres ciutats tenen la seva particular diada de primavera (una metàfora que m'agrada, per les connotacions positives de la paraula). Pel que veig a les notícies, però, l'hivern fa temps que s'ha instal·lat a la zona, i em costa pensar que marxarà aviat. I jo que pensava que el fred xinès havia de ser força més dur que el de casa meva...

Una recomanació literària

La literatura clàssica xinesa, tot i haver-la estudiat, mai m'ha resultat atractiva, a diferència de la contemporània. Es va tardar molt a acceptar les novel·les, el teatre i els contes com a part del món cultural, i quasi fins a la dinastia Qing, només es consideraven art (文) uns pocs gèneres literaris: els manuals i assajos, especialment els filosòfics, la poesia i, per descomptat, la gran obsessió xinesa: la historiografia*. I en alguns casos, una barreja dels tres gèneres, que sí dóna una aura mística a assajos com el Llibre del Dao i el De o el potser-massa-reinterpretat Art de la guerra, però que a la vegada els fa especialment críptics. Per tan us puc parlar poc del tema, malgrat que determinades novel·les posteriors, amb aires una mica més moderns, o populars, sí que em poden cridar l'atenció. Com no tenir curiositat pel Viatge a l'Oest, si saps que un dels seus protagonistes ha inspirat aquella autèntica revolució manga que va ser el personatge de Son Goku?
A diferència de Xina, estudiar la literatura clàssica japonesa va ser per a mi una grata sorpresa. Es tracta d'un cànon que té històries i formats per a tots els gustos: poemes zen, èpiques samurais, haikus de granotes saltimbanquis, diaris de viatge per les illes, històries de galans de la cort, contes de fantasmes, jugadors i prostitutes, titelles que són patrimoni de la humanitat... i el teatre noh. Haig d'admetre, però, que no tindria prou sang freda per aguantar una funció sencera de noh sense riure, malgrat sigui una de les arts més apreciades de Japó. Dec ser massa vulgar.
La obra de la que us volia parlar forma part d'aquesta tradició japonesa, però té algunes característiques que la fan diferent. Es tracta del Diari de Capçalera, de Sei Shonagon. L'autora era una de les damisel·les de la cort imperial, i el text en qüestió no és més que el diari que guardava sota el coixí i omplia cada nit amb els seus pensaments, trivialitats i anècdotes sobre allò que passava a la Cort. Un text fresc i senzill, sense pretensions literàries. I tot, per cert, narrat amb una mirada cínica i altiva, freda, distintiva de la seva posició social. Era, probablement, el que avui en dia es podria considerar una "harpia". (sí, he dit harpia a una autora de fa 1000 anys, ho sé)

I és que no m'és difícil imaginar ara a Sei Shonagon fent de comentarista de moda, o de cronista social (si és que aquest ofici encara existeix). O sent la blogger del moment. De fet, entre els seus pensaments, la bona de la Sei inclou un seguit de llistats, que engloben tota mena de temes, i que molts cops són francament divertits i contemporanis. Així, fa mil anys al Japó, Sei feia una llista de "Coses rares", que incloïa: "un gendre elogiat per un sogre/ No tacar de tinta el quadern en el que es copien relats[...]/ Una pinça de plata bona per a depilar-se". O una altra, de títol "Coses que inquieten", com: "Menjar maduixes a la foscor/ Una festa on una no coneix a ningú". I per descomptat, "L'aigua que una beu al llevar-se durant la nit", dins de "Coses que alegren el cor".
Llegeixes coses així, i és impossible no preguntar-te: segur que hem canviat tant?



PD: Heu menjat mai maduixes a la foscor?

*Criticar el present a través del passat és una de les aficions nacionals des de fa mil·lenis. Als anys 60, la crítica vetllada que va fer un polític del projecte econòmic del Gran Salt Endavant, establint paral·lelisme amb un emperador Ming, va provocar un contraatac de Mao, i va encendre la metxa de la ja-reconeguda-com-a-desastre-nacional Revolució Cultural.

Coses que no tenim a la Xina / 在中国我们没有的事物

• Formatge i embotits: No em ficaré a parlar de les barres de pa xineses, però no puc començar aquesta entrada sense mencionar els embotits i el formatge. Aquí, l'únic formatge que tenim és el dels tranxetes, que per fer un sandvitx encara, però per un bon entrepa... I el més similar a l'embotit és aquella carn enllaunada que té més d'spam que de pernil. Per això, quan algú rep una visita, sol demanar que li porti una bona barra de fuet.
• Sol: La rutina és, quan et lleves a les 7 del matí, còrrer les cortines i veure una boira espessa que tapa la vista de la ciutat. Segons fins quin gratacel pots veure, mesures si hi ha més o menys contaminació. Tot plegat fa que la llum sigui més tènue, els colors més grisos i el Sol, sovint, es trobi a faltar. Per això, les ventades aquí són sinònim d'alegria, perquè saps que quan passin, tindràs dos o tres dies de cels blaus.

• Tasses de vàter: El lavabo xinès és un món a part, amb un ecosistema propi d'olors, rastres, canonades que ballen i motxos fastigosos. Els xinesos han decidit prioritzar el nacionalisme davant el pragmatisme, i hi ha pocs lavabos que no siguin latrines, el seu mètode de tota la vida. Per a la nostra comoditat, però, la residència sí que té bany occidental. Per això, sempre es surt de casa pixat i cagat. 
• Calefacció: El 15 de març el govern tanca la clau del gas. Si es vol seguir amb calefacció, s'ha de pagar una estufa elèctrica o similar. És igual que el dia 17 nevi sense previ avís, fins a enfarinar tot el paisatge. I millor serà que donem les gràcies d'haver tingut aire calent uns mesos, perquè més avall del Iangtse, al sud de la Xina, no hi ha calefacció en tot l'any. Per això, la primavera aquí és una necessitat més que un desig.

Nom / 名字

Als amics de Barcelona, encara els sorprèn i els fa gràcia. "I com és el teu nom en xinès?" A mi també me'n va fer en un principi, quan fa dos anys i mig vaig començar classes. "Haide" o 海德, va decidir la meva professora. Si més no, haig d'admetre que, per la reacció que tenen els xinesos quan el senten, sembla que està ben triat. Fins on he vist, els noms en xinès d'occidentals s'elegeixen en part intentant que hi hagi una certa homofonia amb l'original, però també vigilant amb el sentit dels caràcters i del nom en conjunt. No és una feina fàcil, doncs als estrangers sovint se'ns escapen determinats matisos del caràcter (més masculins o més femenins, determinades connotacions...) que poden acabar fent que et posis algun nom més que desafortunat.
Un exemple fàcil d'entendre sobre aquesta transformació de noms, i que a mi em fa molta gràcia, és el de la Coca-Cola (no, les marques tampoc se n'escapen). El seu assessor asiàtic va aconseguir trobar amb un nom que s'aproximava sonorament a la paraula Coca-Cola: "Kekoukele". El millor, però, és que el nom s'escriu ajuntant l'adjectiu deliciós "可口" a la paraula Cola "可乐": "可口可乐".

En el meu cas, "Haide" pot semblar que no soni molt similar a Eduard, però transformar el meu nom al xinès és difícil a nivell sonor. A més, tenint en compte que el nom és la suma dels caràcters "Oceà" i "Virtut", el resultat final, traduïble per "Oceà de Virtut", trobo que sona francament espectacular. És un d'aquests noms orientals que tan agraden, d'una solemnitat hiperbòlica molt divertida: "Parc dels turons fragants", "Sala de la Benevolència i la Longevitat", "Porta de la Pau Celestial".... tots noms reals. Llocs d'aquests que sonen tan impressionants, que al final, quan t'acostes a la Ciutat Prohibida i veus l'estat amb el qual es troba la "Sala de l'Harmonia Preservada" t'enduus una decepció.
Doncs bé, no ha estat fins arribar aquí que me n'he adonat de la importància del teu nom en xinès. Per primer cop, ha deixat de ser una anècdota per passar a formar part de la teva identitat, ja que és el nom que uses a classe, i amb el que es dirigeixen a tu professors i companys. Ho has d'acceptar. Al principi, quan et passen la llista, escrius els dos noms: Eduard/海德. És inútil. Ja ets "Haide". Des del moment que t'has assegut al seient de l'aula ho ets. Sense ni plantejar-t'ho, has passat a tenir dos noms. Estigueu tranquils, però: la meva identitat, sota el nom que sigui, segueix sent la mateixa. Altres elucubracions les deixarem per a justiciers amb capa i antifaç i escriptors aficionats a històries tipus "Dr. Jekyll i Mr Hyde".

Qianlong (una entrada educativa)

Veieu aquest senyor amb cara de cansat i un vestit que sembla comprat al xinès de la cantonada?

Us presento a Qianlong, emperador xinès del segle XVIII. Si mai passegeu per Beijing, els grans punts de visita obligada van ser construïts per ell. I si ja estaven construïts, va ordenar que el milloressin. Totes les grans visites de la capital tenen alguna placa explicativa on s'explica a l'estranger quin paper va jugar-hi Qianlong.

Qianlong seria, perquè ens entenguem, la Reina Victòria de la Xina. No per la roba, sinó pel seu mandat de llarga durada, de més de mig segle, i perquè es recorda la seva regència com una època especialment esplendorosa. El país va incorporar els territoris del Xinjiang, que encara manté avui com a regió autònoma, i que són un focus de problemes degut a que els seus habitants originaris són musulmans d'ètnia uigur. A més, va enviar les tropes al Tíbet per tal de protegir-los de tribus nòmades, i va proclamar el Dalai Lama governant, assegurant-se la influència sobre la zona. Sí, el paral·lelisme amb els primers anys dels comunistes al Tíbet és obvi.

El nostre emperador va ser, a més, un gran amant de les arts xineses en les seves diverses vessants, va practicar un confucianisme exemplar (sense deixar de banda el buddhisme present a la cort) i un magnífic censor que va dur a terme importants campanyes contra autors que va considerar perillosos.

Mai va ser, però, xinès. Qianlong, com tota la dinastia Qing, la darrera de la història xinesa, formava part d'una família manxú (sí, sí, de la regió de Dersu Uzala), que havia aprofitat una revolta popular xinesa i el buit de poder per fer-se amb el títol de "fill del cel" (que és com deien per aquí allò de "por la gracia de Dios"). En el procés, i de fet des d'anys abans, havien començat a agafar formes xineses que els van ajudar a consolidar el seu poder al tro. Quan va caler, però, van marcar distàncies amb els xinesos han i van crear determinades imposicions que en el nostre imaginari associem totalment a la Xina, com la trena del cabell. Quan l'imperi va començar a trontollar, un símbol de rebel·lió era el tallar-se aquesta cueta, sinònim d'una obligació que venia de fora.

Qianlong va ser, però, també el primer emperador xinès que es va tenir que enfrontar amb Occident. Ell va rebre l'ambaixada del britànic George Macartney el 1793, que a part d'intentar afalagar-lo amb regals provinents del Vell Continent, volia negociar millors condicions pel comerç d'opi i altres productes, i l'obertura de ports xinesos als vaixells anglesos. Qianlong va negar-se a millorar les condicions comercials, i va menysprear els regals tractant-los de poc més que andròmines. Era una de les últimes vegades que la Xina podia mirar per sobre l'espatlla als occidentals. Al llarg del segle següent, els grans imperis europeus, Estats Units i finalment Japó van derrotar al gegant asiàtic i li van imposar tractats de tot tipus. Qianlong va ser així, segurament, l'últim emperador que va poder gaudir de l'esplendor imperial xinesa.

No us sorprengui que de cop em doni per escriure sobre aquest home, doncs és ben veritat que ha deixat empremtes seves per tota la capital. No vull que us prengueu l'entrada com una lliçó d'història, doncs això és només un petit i molt modest esbós, però crec que conèixer històries com aquesta i anar ajuntant les petites peces del puzzle pot ajudar a entendre una mica millor la Xina. Com a tots llocs.