Tianjin, mon amour / 天津 (un comiat)

Ahir vaig dur a la policia el meu passaport per aconseguir una excedència del meu visat. Quan me'l tornin, d'aquí menys de 10 dies, amb les notes sota el braç marxo de Tianjin per embarcar-me en un nou viatge*. Crec que, per tant, abans d'abandonar-la definitivament, Tianjin, la meva ciutat durant quasi mig any, es mereix una entrada al blog.
Tianjin ho ha d'haver passat malament durant molt de temps. Veient les avingudes, els gratacels i els centres comercials, dóna la sensació que la ciutat s'ha bolcat de ple els darrers anys en deixar enrere el període comunista. Tianjin ha volgut tapar els avorrits blocs de ciment del partit darrere hotels de luxe, trens d'alta velocitat, ponts lluminosos i impressionants edificis.

A la vegada, la ciutat s'ha afanyat a recuperar les tranquil·les zones de vil·les occidentals, que van construir europeus i americans fa 100 anys, quan el lloc era un port clau del nord de la Xina, porta d'entrada del país i parada obligada en la ruta cap a Beijing. A dia d'avui, les casetes i algunes de les zones peatonals que volen rememorar l'ambient europeu d'aquesta ciutat són, en major part, reconstruïdes, i algunes zones s'aproximen força a un decorat de Hollywood. D'altres, però, com la zona de les 5 avingudes, 五大道, on jo visc, resulten agradables per passejar, tot i que sense aconseguir que els carrers tinguin l'encant dels de Shanghai.

Per tant, la ciutat constitueix un lloc agradable per aquelles persones vingudes de fora, i els ofereix moltes opcions a l'hora de sortir i sentir-se una mica més a prop de casa.
Però darrere aquests ornaments, Tianjin segueix sent xinesa. Les escenes quotidianes que he descrit més d'una vegada al blog es poden trobar arreu. Per cada restaurant occidental, trobaràs deu paradetes de "pinxitos" xinesos. Per cada home de negocis, deu que passegen el gos amb pijama. Per cada Zara o Tesco, tres grans "Encants" de tendetes xineses. No es trobaran hutongs, però si que es pot seguir apreciant la majoria de trets distintius de la Xina actual, inclòs el núvol de pol·lució al qual ja he aconseguit acostumar-me.
Així doncs, si us allotgeu al ambiciós i orgullosament hortera "Roma Garden", no us sorpreneu si al sortir veieu, a la vorera de davant, 3 gallines picotejant les restes de brossa de les paradetes de menjar de davant.

No és la ciutat més bonica de la Xina ni té grans punts d'interès turístic, i probablement, si viatgeu per aquí, us la classificaré de "prescindible". Però ha estat casa meva durant 5 mesos, i s'ha portat bé amb mi. Entre els seus caòtics carrers, els menys rectes de tota la Xina, queden records, amistats i llocs que s'han convertit en familiars. I el seu skyline de gran ciutat asiàtica, il·luminat quasi a diari per focs artificials, és ja el decorat d'una part de la meva vida.

*Sé que llegint el blog dóna la sensació que porto 6 mesos viatjant, però també estic fent alguna cosa de profit. O això crec.

Seguretat / 安全 (una entrada molt alarmista)

És la Xina segura? Les darreres setmanes han ocorregut un seguit de successos, sense cap mena de lligam entre ells, que m'han fet pensar en el tema, i en com respondre si mai em pregunten pels riscos de Xina. Per descomptat, escric això sense que m'hagi passat absolutament res perillós. Però, anem a pams, perquè crec que els fets d'aquests dies serviran per fer-vos una idea de tot plegat. Benvinguts a l'entrada que no vull que la meva mare llegeixi:

1. La motxilla oblidada
Sóc una persona despistada. Molt. Durant la meva estada aquí, he perdut dues vegades la targeta del banc. I m'han fet una de nova sense cap problema, en ambdós casos. Doncs bé, l'altre dia em vaig deixar la motxilla a un restaurant força bo no molt lluny de la universitat. No va ser fins dues hores després, previ cafè i estona de fer el ronso, que em vaig adonar que me l'havia oblidada. La  motxilla era a la cuina, i els amos del restaurant me la van donar rient. Ho sé, no és una gran història, però el que vull transmetre és que la Xina no és un país on abundin els escurabutxaques i els carteristes. Proveu de deixar una cartera enmig de qualsevol restaurant ple, a les Rambles! Collons, que hi tenia el diccionari electrònic, que això són diners!
No va passar res. En aquest sentit, tot i que sempre he intentat anar amb compte, puc dir que mai m'he sentit insegur a la Xina. De dia o de nit, per carrers més amples o per hutongs més estrets (i és ben cert que en alguna ocasió m'he vist amb problemes per sortir del laberint de hutongs), en cap ocasió he tingut por, o la sensació que havia de passar alguna cosa dolenta. No vull extreure conclusions sociològiques, ni parlar-vos dels càstigs draconians que tenen per aquí, o de les taxes d'atur, sinó senzillament expressar el sentiment personal que he tingut.

2. "Enteritis"
Una de les noies xineses amb les que faig intercanvi d'idiomes m'avisava per missatge: "Mucho cuidado con lo que comes, yo tenía enteritis porque comí en la tercera planta". Diverses persones han acabat amb, sí, gastrointeritis per menjar a la cantina de la universitat. Veient els llocs on mengem, bàsicament juguem a la ruleta russa (mans al cap i "apa aquí!" dels que viuen amb mi). A dins de la universitat i a fora. De fet, no és estrany menjar al carrer de darrere el campus, un lloc que anomenem Stinky Street. Fa falta explicació?
Fa temps que he deixat endarrere determinats criteris higiènics, i crec que la meva panxa s'ha anat acostumant a aquesta mala vida, malgrat que tots tenim les nostres digestions complicades. Quan vingueu, també les tindreu. Cal, per tant, vigilar la seguretat intestinal. Us ho diu un home que porta dos dies menjant només arròs blanc.


3. Sacsejades
Farà unes setmanes vam tenir un terratrèmol. Ni el vaig notar, mentre fregava plats. Però ràpidament em van trucar a l'habitació: "Ho has notat?". "El què?", tan pajaru com sempre. Sembla que no va arribar als 4 graus de l'escala Richter, i que era només les últimes fuetades d'un autèntic moviment a la província sota la nostra, Shandong.
En un fet totalment independentment, però casualment no molts dies abans, s'havia desprès un trosset de la cornisa de l'últim pis de l'edifici de darrere el nostre. Per sort, hi havia una bastida protegint els vianants, perquè si no, hauria obert el cap a algú. Ara tenim tot aquell edifici rodejat d'andamis de seguretat, preparats per recollir noves roques saltimbanquis. Hauria d'alegrar-me que siguin previsors i vulguin evitar més incidents, però tot plegat em fa preguntar quan de rígides són les nostres parets. No us vull dir amb quan van construir el nostre edifici, però si us puc dir que va ser un temps rècord.

4. Pallissa
Una cosa són els carteristes, i una altra ben diferent són els busca-raons. i Xina en té molts. No he sentit cap història de gent a la que hagin robat a la Xina, però si d'enfrontaments a la sortida de pubs, discoteques i bars. No fa molt, ens va arribar la notícia que a uns coneguts els havien apallissat al sortir d'un bar. L'admiració que sovint senten els xinesos cap a tots els estrangers, es pot convertir ràpidament en ràbia després d'unes copes. Especialment quan els mitjans de comunicació juguen a ficar llenya al foc, com ha passat les últimes setmanes arran de l'intent de violació d'un jove britànic a una noia xinesa. O per simple racisme, doncs mentre els blancs normalment gaudim de bona fama, he sentit més d'una persona negra parlant de com se'ls menysprea aquí. El mateix passa amb els japonesos, ja que l'odi històric perdura encara entre molts ciutadans xinesos, i he sentit recomanar a companys nipons que evitessin sortir la nit que es celebra la victòria sobre Japó en la IIa Guerra Mundial (tot un aconteixement, per cert).
I, per cert, en aquests casos, sembla ser que la justícia xinesa tendeix a protegir els seus compatriotes.

Muntanya Groga / 黄山

Si bé Huizhou val la pena pel seu encant rural, quan preguntis a un xinès pel lloc, segur que et parlarà de la Muntanya Groga. El meu professor ha arribat a afirmar que era el lloc "més bonic de tota la Xina, impossible de troba a Europa o Amèrica". I quan veus la quantitat de xinesos que decideixen pujar-hi, entens que es puguin permetre cobra més de 200 kuais per l'entrada (la més cara que he pagat a la Xina).

Processó xinesa a Huangshang

Per visitar-la, primer s'ha d'arribar a Tangkou 汤口, a una hora de HuangshanShi, un dels pobles que està en el meu rànquing de "llocs xinesos més lletjos que he visitat".
Tan bon punt es trepitja l'asfalt, apareixerà el senyor Cheng (en el nostre cas, el bus ens va deixar davant casa seva). El senyor Cheng, amb el seu anglès més que acceptable, i que provoca encesos debats a internet , es dedica a solucionar problemes. Especialment per aquella gent que no sap xinès, però no només. El senyor Cheng et fa entrar al seu restaurant/informació turística. i et pregunta quin és el pla. A partir d'aquí comencen les trucades: el senyor Cheng té negocis amb tots els hotels de Tangkou, i els de la cima de la muntanya. Saps que t'està cobrant comissió, però tampoc tinc clar si anant tu sol als hotels de la ciutat aconseguiries un preu millor, doncs el preu que vaig veure indicat al mostrador era més car que el que ell ens oferia. El senyor Cheng, és a més, un útil taulell d'horaris de busos, i et pot reservar el tiquet (amb un recàrrec de prop d'un euro, que considero prou raonable).

El gos del senyor Cheng es refugia de la calor dins el restaurant,
entre les cames d'unes turistes americanes

I, per sobre de tot, és l'únic que pot garantir que tindreu un lloc per dormir quan arribeu a la cima de la Muntanya Groga. Val la pena? Jo crec que sí, malgrat que tiri de mentides infantils per impressionar als occidentals: senyor Cheng, sabem que no està trucant a "la seva agència turística", i que aquesta no està enviant cap "fax" a l'hotel. En canvi, si us parla de condicions d'hotels, creieu-lo: si us diu que a un lloc no hi ha dutxa, no n'hi ha. Si us diu que l'habitació està prou bé, ho estarà.
A la tornada, a més, pregunta què tal tot i ofereix una mica de conversa mentre mengeu al restaurant on cuina la seva dona. No cal tenir por a pagar per avançat, doncs el senyor Cheng dóna allò que promet. Però sí que s'ha de tenir ben clar el vostre itinerari, doncs els canvis no entren dins el seu vocabulari.
Fetes les reserves, ja no hi ha cap obstacle per plantar-se als peus d'aquest Montserrat xinès. Com que agafar el funicular era prou car, i ja havíem gastat prou amb el tiquet d'entrada, vam decidir que pujaríem a peu.
Els set quilòmetres d'escales del cantó est, són prou assequibles (ho diu algú que no està massa en forma), i es fa la visita acompanyats d'estudiants, parelles joves, matrimonis de mitjana edat i ja grans. A més, cada certs metres es troben els portadors, persones encarregades de pujar provisions a la cima de la muntanya per les escales.

Tot i que a nosaltres ens va sorprendre molt (especialment sabent que hi ha un telefèric a pocs metres de l'entrada), sembla una pràctica més o menys acceptada, i he sentit que a d'altres muntanyes amb afluència turística també se'n poden trobar. En qualsevol cas, descansen cada pocs metres, demanen que t'apartis o fins i tot, mentre recuperen l'alè, t'intenten explicar de què té forma aquella roca.

La cima és un laberíntic conjunt de caminets que ofereixen diverses rutes que voregen penya-segats i aconsegueixen deixar-te sense alè. Les roques despullades amb un trist pi retorçat, que s'aboca al buit, us faran pensar en algunes de les pintures més arquetípiques d'orient, les que podem veure en qualsevol restaurant xinès de barri. A més, la boira quasi perpètua que enfosqueix els turons de la regió completa l'estampa. És quan ho veus que entens perquè és un lloc de peregrinació quasi obligada pels xinesos.

La muntanya, per descomptat, té el seu toc xinès també en petits detalls. Per exemple, podem trobar pics amb noms tan pecularis com "el pic on comences a creure", la roca "Els immortals senyalen el camí" o la desconcertant "Roca del telèfon mòbil".

Sí, "Now-I-Believe-It-peak" ens va fer molta gràcia

A la vegada, el camí està ple de senyals que semblen trets de l'obra d'algun gran poeta Tang.

Finalment, vam caure morts a l'hostal, en una habitació compartida amb una vintena de persones més. El senyor Cheng tenia raó: si s'agafa l'habitació més barata, no hi ha dutxa. El que ningú ens va advertir és que a la Muntanya Groga tothom frisa per veure la sortida del Sol. Això vol dir que a les 4 del matí, sense previ avís, seràs despertat per una estampida de companys d'habitació que, literalment, s'abalancen contra la porta.

Per descomptat, quan nosaltres vam estar vestits i vam arribar a un mirador des d'on veure l'espectacle, el lloc estava ple de gom a gom. Si sóc una persona a qui el posa de mal humor que el despertin bruscament, ficar-me enmig d'una sopa xinesa a les 5:00 del matí, per intentar veure un paisatge tapat per unes 20 nuques davant meu tampoc va ajudar. El resultat va ser que vaig agafar la meva companya, l'Olga, i mentre esmorzaven unes galetes mirant cap a l'oest de la muntanya, vaig argumentar prou raonadament perquè la raça humana és imbècil. El Sol va sortir, i cinc minuts més tard, el mirador es començava a quedar buit. Llavors vam poder fer la foto de rigor.

Que no us enganyi el somriure, aquí era un home cabrejat

Les vistes més espectaculars les vam poder veure aquell dia, arribant-nos fins al "pont per on passen els immortals" (que fa honor al seu nom), i baixant pel cantó oest de la muntanya, des d'on es gaudeixen d'algunes de les millors vistes de tot el recorregut, a través de 12 quilòmetres d'escalons que, per sort, vam fer baixant.

Fuck yeah! ("Pont per on passen els immortals")

Cal anar a la muntanya groga? Sí, si podeu. Si us agrada el senderisme és, per descomptat, indispensable. I si no, també. Queda lluny dels punts d'interès típics de Xina, però si doneu una oportunitat a la província d'Anhui, no us decepcionarà (i no, no rebo comissió). Malgrat les aglomeracions i l'exagerat preu de l'entrada, les roques secament tallades, esquitxades de verd, amb la boira matinal cobrint el paisatge de darrere fan que la visita valgui la pena. Sempre es pot intentar trobar un raconet allunyat on, mirant als canyons, treure el pinzell i escriure poemes amb tinta xinesa. I sí, us donarà algunes de les fotos més espectaculars de tot el viatge.

Instruccions d'ús de Huizhou / 徽州的使用说明书

Arribats a l'estació de Shanghai, busqueu un tren cap a Hangzhou. Si agafeu l'exprés, amb menys d'una hora estareu a la ciutat. Baixeu, noteu la humitat que desprèn el llac de l'oest, el 西湖, insígnia de la ciutat, i acte seguit busqueu un bus. El que vagi a l'estació de busos de l'oest. És una hora de trajecte, depenent del tràfic, fins al desangelat racó a les afores on hi ha l'estació. Allà, només cal que digueu que voleu anar a 黄山市, o Huangshanshi (antiga Tunxi, rebatejada amb el nom de "Ciutat de la Muntanya Groga" per aprofitar la sortida turística del lloc, que queda, de fet, encara força lluny). Es tracta de la capital de Huizhou, la regió més meriodional de la província d'Anhui.
Mengeu abans, a les paradetes de fora, una mica d'arròs tres delícies, doncs espera un recorregut d'unes 4 hores, on el paisatge pla de la ciutat queda enrere, i uns arrodonits turons, d'un verd que arriba a fer mal als ulls, indiquen que us apropeu al destí. Serà per les finestres del bus per on veieu boscos de bambú per primer cop.

Paisatge de Huizhou, al sud de la província d'Anhui

Esteu a Huangshanshi? Perfecte, doncs aquí la cosa es complica. Si voleu, podeu demanar per algun hostal a la ciutat, que probablement sigui capaç d'organitzar-vos les principals visites a la zona. Sempre que arribeu abans de les 5 de la tarda, però, podeu fer-vos els intrèpids i decidir agafar un nou bus pel vostre compte. Això sí, espero que tingueu nocions de xinès (o almenys sapigueu pronunciar el nom del lloc on aneu). Si ho feu, viatjareu en un típic bus xinès de camp: passatgers que aixequen el braç al costat de la carretera, amics que es saluden, gent que posa música amb el mòbil, seients trencats i tamborets pels nouvinguts que no tenen espai. I un conductor que sembla que no tingui por de la mort, si jutgem els avançaments que fa per carretera.
Voldreu anar a Xidi. Jo us recomano que aneu a Xidi, 西递。Per tant, quan porteu una estona de trajecte, us informaran que el bus no para exactament a Xidi, sinó a una cruïlla a mitja hora a peu del poble. Gràcies.
El motor rugirà, la porta es tancarà darrera la vostra  esquena, i vosaltres quedareu enmig del no-res, en una cruïlla que us han assegurat que no queda lluny del poble.
La passejada us farà gaudir del clima d'Anhui: alta humitat, calor, una boira que és realment boira, i no contaminació, i una pluja capritxosa que constantment amenaça als caminants. No sona molt bé, però els núvols baixos doten la zona d'una aura màgica molt atraient. Si hi sumes el petit i silenciós temple que et trobes al camí cap al poble, a l'altre cantó de la carretera, el teu Indiometre (reflex psicològic que porta a assimilar-te amb el conegut explorador creat per Steven Spielberg a la saga Indiana Jones) es dispara.

Reacció habitual entre els viatgers que aconsegueixen
arribar a l'entrada de Xidi (o "Foto trista al pàrquing de Xidi")

Potser, algun xinès amable es para per portar-vos amb el seu tricicle a motor amb espai per posar els trastos darrere. El desconegut us farà pujar, i asseguts amb una corda i dos fluorescents de tub, avançareu ràpid entre els turons, amb el vent refrescant-vos la cara (Indiometre a punt d'explotar). Potser, però, no arribeu al poble, sinó que l'home us portarà a un hotel, on us demanen un preu exorbitant per dormir. Direu que no, i el més probable és que feu cas omís als avisos de "el poble està tancat" que fa servir la senyora de l'hotel. "Com pot estar un poble tancat?". A més, haureu llegit a la guia, doncs sou gent previsora i llegiu la guia, que els habitants de Xidi ofereixen habitacions a preus raonables: només cal preguntar.
Així doncs, enfileu de nou cap al poble, ara ja a 10 minuts. Al pàrquing, veureu els autobusos de viatges turístics, esperant per tornar tranquil·lament cap a Huangshanshi a l'hora que toqui. "Que els bombin, jo he fet autostop a Anhui". Potser faràs un gest amb la mà, com de fer espetegar un fuet a l'aire, i avançaràs amb el cap ben alt.

La porta que dona la benvinguda a Xidi

Xidi és impressionant, especialment si es té amb compte que un gran nombre de pobles xinesos han estat tirats a terra en nom del progrés. Una joia amagada enmig dels turons de Huizhou. Deixeu-vos fascinar per les teulades grises acabades en punxa, els patis interiors amb fusta tallada amb esforç i bon gust, i les parets de blanc brut destacant contra el verd que les rodeja. També haureu de pagar una bona quantitat per entrar (sí, sí, es paga per entrar al poble, però és una entrada que dura una setmana), que oblidareu ràpidament un cop a dins, passejant entre els estudiants d'art que venen aquí per dibuixar els carrerons.

Carrer del poblet

Però es farà tard, doncs si heu fet el recorregut en un sol dia, arribareu ben entrada la tarda. Tocarà començar a preguntar als habitants per habitacions. Serà llavors quan ho entendreu: el poble no està tancat, però sí les cases dels habitants, que no poden acollir estrangers. Hi ha 3 hotels preparats per a vosaltres, amb preus per habitació que van dels 200 als 600 iuans. I descobrireu una trista veritat: les guies turístiques poden mentir, siguin o no la Lonely Planet.

I aquí és on haureu de decidir: cediu a les normes? Nosaltres, al veure que algun xidienc havia dubtat, vam decidir que, per provar de preguntar, no passa res. Si així és, potser teniu sort. Potser no, i us toca dormir a l'hotel per estrangers. Però potser, en un hostalet no al centre del poble, sinó cap a les afores, trobeu un avi fascinat pels estrangers. Hi ha la possibilitat que, tot i la negativa de la seva filla a acollir-vos, li faci gràcia sentir-vos parlar enxinès i us faci prendre el te. Depèn de l'hora, no us heu d'estranyar si us dóna amablement de sopar i us ofereix licor d'arròs fermentat per ell mateix. Qui sap si us fareu fotos, si us explicarà que ha acollit a altres estrangers o si us parlarà de les seves pintures. Si li dieu que sou espanyols (deixeu-vos d'hòsties, aquí s'ha de dir que sou espanyols si voleu que us entenguin), potser us parlarà de l'Olga i de mi, i per tant, us explicarà que sou els segons "amics espanyols" que fa. Feu una mica la pilota, digueu-li com de bonic és el lloc on viu. I per sobre de tot, si passada la vetllada la filla truca a l'hotel de davant, per estrangers, i els demana un descompte pels "estudiants estrangers" que té a casa, no us sentiu decebuts per no passar la nit a casa seva. Han fet tot el que han pogut i més, us han acollit, i encara us deixaran un paraigües per anar fins a l'altre hotel. I abans de marxar, sisplau, recordeu-li com d'agraïts estem nosaltres per la seva hospitalitat.

Hospitalitat de Xidi

Senyors de la Xina rural que t'acullen a casa

Demà, saltant de bus en bus, o agafant taxis, podreu seguir descobrint la regió. Potser la vostra història serà completament diferent, potser no us passarà res del que he descrit. Millor encara, doncs si us atreviu a endinsar-vos a Huizhou, segur que acabeu vivint la vostra aventura. I quan torneu, recomanareu la zona a tothom.

*Agraïments a l'Olga, per acompanyar-m'hi i fotografiar una de les experiències més divertides que he tingut a la Xina.

Companys de classe / 同学

Tot i que algun cop els he mencionat de passada, mai m'he parat a explicar com és la meva classe. I, a una setmana de començar exàmens, crec que és un bon moment. I, per descomptat, és una bona excusa per retardar una mica el fatídic moment de començar a estudiar. El nivell 中级一, o el primer intermig, està format per una vintena de persones: una gran majoria de coreans i japonesos (poc menys de vint), un rus, un noi del Iemen i una ucraïnesa.
I, anant a una classe plenament asiàtica, compleixen amb els tòpics sobre els estudiants d'aquí? Sí i no. D'una banda, el propi sistema afavoreix aquest treball dur que sovint s'associa al món asiàtic: no aproves amb menys d'un 60 sobre 100. Un punt més que a casa. Però una cosa és aprovar, i una altra molt diferent és estar content amb la nota, doncs he vist algunes de les noies coreanes de classe lamentar-se d'haver tret un 95, o un 96, als dictats que fem regularment. Només us diré que jo suo tinta per treure una mica més de 60! (caldria obrir un capítol apart sobre els laments, els gestos facials i les exclamacions* de les noies coreanes, tots d'un estil infantil que a vegades fa gràcia, i a vegades provoquen una cert mal rotllo).
També és cert, però, que aquesta exigència no es detecta igual en tothom, i són les noies les que duen la capdavantera. De fet, tenim la sospita que podrien estar un o dos nivells per sobre nostre, però que per comoditat, han elegit la nostra classe. En canvi, els nois, especialment els japonesos, trenquen totes les expectatives: no arriben 2 minuts abans que soni el timbre, sinó 40 minuts després; no s'asseuen amb l'esquena en un angle perfecte de 90º a la cadira; són els que xerren, enreden al professor i volen fer riure a tota la classe cada cop que els toca llegir... Així que, com a mínim, el mite del rigor japonès a l'aula queda tocat.
Si que haig de dir, però, que s'està convertint en una costum, cada cop que tenim una prova, dir per tal d'animar-nos: "és que no podem competir contra ells, són asiàtics!".
I totes les converses que volem tenir amb els companys asiàtics, per descomptat, han de ser en xinès, doncs el seu anglès deixa molt que desitjar. Probablement aquesta sigui una de les coses que més m'ha impactat aquí: comprovar que ni a Japó ni a Corea del Sud no tenen prou nivell per mantenir converses en anglès. O no s'atreveixen a fer-ho. Algú em deia: "un coreà o un japonès pot ser molt bo parlant xinès, o molt bo parlant anglès, però no pot tindre un bon nivell amb les dues llengües". Suposo que això diu alguna cosa sobre la dificultat del xinès, però també sobre el repte que suposa a aquest cantó del món estudiar l'idioma de Shakespeare.

Dinar amb part de la classe a Tianjin

*Us presento un típic diàleg amb alguna companya de classe coreana, perquè entengueu a què em refereixo:
Ella, galtones unflades i movent els braços enèrgicament en senyal de salutació: Oh! Hola Eduard!!! Ja has sopat?
Eduard: No, ara hi vaig.
Ella, ulls molt oberts: Ooooooooooooohhhh! De veritat? On vas?
Eduard: A la cantina de la universitat.
Ella, mans a l'esquena i boqueta de pinyonet: Aaaaaaaaaaaahhhhhhh!!! Bon profit!!!
Mou les mans enèrgicament en senyal de comiat mentre se'n va.
*Vaja, m'ho rellegia i no sé si dóna la impressió que n'estic fins els collons dels companys. Espero que no, perquè realment està sent un semestre molt entretingut amb ells, i els contrasts culturals afegeixen diversió a tot plegat.