Companys de classe / 同学

Tot i que algun cop els he mencionat de passada, mai m'he parat a explicar com és la meva classe. I, a una setmana de començar exàmens, crec que és un bon moment. I, per descomptat, és una bona excusa per retardar una mica el fatídic moment de començar a estudiar. El nivell 中级一, o el primer intermig, està format per una vintena de persones: una gran majoria de coreans i japonesos (poc menys de vint), un rus, un noi del Iemen i una ucraïnesa.
I, anant a una classe plenament asiàtica, compleixen amb els tòpics sobre els estudiants d'aquí? Sí i no. D'una banda, el propi sistema afavoreix aquest treball dur que sovint s'associa al món asiàtic: no aproves amb menys d'un 60 sobre 100. Un punt més que a casa. Però una cosa és aprovar, i una altra molt diferent és estar content amb la nota, doncs he vist algunes de les noies coreanes de classe lamentar-se d'haver tret un 95, o un 96, als dictats que fem regularment. Només us diré que jo suo tinta per treure una mica més de 60! (caldria obrir un capítol apart sobre els laments, els gestos facials i les exclamacions* de les noies coreanes, tots d'un estil infantil que a vegades fa gràcia, i a vegades provoquen una cert mal rotllo).
També és cert, però, que aquesta exigència no es detecta igual en tothom, i són les noies les que duen la capdavantera. De fet, tenim la sospita que podrien estar un o dos nivells per sobre nostre, però que per comoditat, han elegit la nostra classe. En canvi, els nois, especialment els japonesos, trenquen totes les expectatives: no arriben 2 minuts abans que soni el timbre, sinó 40 minuts després; no s'asseuen amb l'esquena en un angle perfecte de 90º a la cadira; són els que xerren, enreden al professor i volen fer riure a tota la classe cada cop que els toca llegir... Així que, com a mínim, el mite del rigor japonès a l'aula queda tocat.
Si que haig de dir, però, que s'està convertint en una costum, cada cop que tenim una prova, dir per tal d'animar-nos: "és que no podem competir contra ells, són asiàtics!".
I totes les converses que volem tenir amb els companys asiàtics, per descomptat, han de ser en xinès, doncs el seu anglès deixa molt que desitjar. Probablement aquesta sigui una de les coses que més m'ha impactat aquí: comprovar que ni a Japó ni a Corea del Sud no tenen prou nivell per mantenir converses en anglès. O no s'atreveixen a fer-ho. Algú em deia: "un coreà o un japonès pot ser molt bo parlant xinès, o molt bo parlant anglès, però no pot tindre un bon nivell amb les dues llengües". Suposo que això diu alguna cosa sobre la dificultat del xinès, però també sobre el repte que suposa a aquest cantó del món estudiar l'idioma de Shakespeare.

Dinar amb part de la classe a Tianjin

*Us presento un típic diàleg amb alguna companya de classe coreana, perquè entengueu a què em refereixo:
Ella, galtones unflades i movent els braços enèrgicament en senyal de salutació: Oh! Hola Eduard!!! Ja has sopat?
Eduard: No, ara hi vaig.
Ella, ulls molt oberts: Ooooooooooooohhhh! De veritat? On vas?
Eduard: A la cantina de la universitat.
Ella, mans a l'esquena i boqueta de pinyonet: Aaaaaaaaaaaahhhhhhh!!! Bon profit!!!
Mou les mans enèrgicament en senyal de comiat mentre se'n va.
*Vaja, m'ho rellegia i no sé si dóna la impressió que n'estic fins els collons dels companys. Espero que no, perquè realment està sent un semestre molt entretingut amb ells, i els contrasts culturals afegeixen diversió a tot plegat.