Estampes xineses / 中国的场面

Falta molt pel final d'aquesta experiència, però al apropar-se els examens de la universitat (en poc més de dues setmanes), flota a l'aire una sensació de comiat. Així, aquest dies m'he parat a pensar en algun moment quines són les coses que recordaré de la Xina. Per això, he decidit fer una petita ressenya d'algunes estampes quotidianes que, de ben segur, em vindran al cap (a mi i a molts altres) quan recordi la meva estada:

Taiqi (sí, taixi)
Què: Xinesos de tot tipus movent-se lentament sense dir paraula. Un espectacle hipnòtic.
Quan: De 6 a 8 del matí. TOT L'ANY. SENSE EXCEPCIONS.
On: Parcs, places, carrers pavimentats, passeigs i qualsevol racó tranquil de la ciutat.
Perquè: El secret de la seva immortalitat. He vist avis fer coses que no creuríeu. I això que s'estalvia la seguretat social xinesa (o el que en queda).

Aigua calenta

Un bon àpat a Lanzhou, junt al gotet d'aigua de rigor

Què: Com el got d'aigua de l'aixeta que et donen a França amb cada àpat de restaurant, però calent.
Quan: Des de principis de tardor fins a final d'hivern. Migdia i nit.
On: Típic de restaurants genuïnament xinesos, de la mida que siguin.
Perquè: L'aigua calenta cura tots els mals. No ho sabíeu? Jo tampoc, però passegeu pel carrer a -10º i entreu a algun lloc. Aviam si li dieu que no al got.

Partides a la fresca

Partides al febrer al parc del Temple del Cel, a Beijing

Què: Avis xinesos jugant als escacs d'aquí, al majhong, a cartes... en 4 petits tamborets i una taula de picnic al mig. Sovint amb espectadors al seu voltant. La passió del joc, la fugacitat de la fortuna, el drama vital, tot representat per 4 senyors amb cadiretes que haurien de ser pels seus néts.
Quan: Tot l'any.
On: Carrers i parc. Especialment aquells llocs on no està gens definit on acaba la  vorera, i per on han de circular els cotxes. I tingueu clar que ells no es mouran un dit, ja pot fer sonar el clàxon aquell camió.
Perquè: Perquè en el fons, els encanta estar al carrer. Amb roba, o amb pijama.

Sorpreses sobre dues rodes

Què: Complements bojos que porten els xinesos mentre van amb bicicleta o d'altres vehicles de dos rodes. Mosquiteres al voltant de la seva cara, viseres que han de frenar els raigs ultra-violetes (i que servirien per qualsevol concert de Daft Punk), jaquetes de l'armada que semblen dissenyades per sobreviure a Sibèria...
Quan: Passejant pel carrer, quan menys ho esperis.
On: Carrers, carrerons, rotondes, avingudes, hutongs...
Perquè: Perquè sovint sembla que no tinguin vergonya o sentit del ridícul.




Avis dansant

Avis al carrer Nanjing, eix comercial de Shanghai

Què: Una celebració de la vida, l'alegria i la música, acompanyada de cançons tradicionals que sonen en casset. Si porten roba estrafolària, serem benèvols i direm que estan ballant "danses d'alguna minoria ètnica".
Quan: Són avis, i per tant, aquí i a tot arreu, poden ser-hi qualsevol dia de la setmana.
On: A qualsevol carrer una mica transitat. Però jo recomano els diumenges al parc.
Perquè: Han sobreviscut a l'ocupació japonesa, a una guerra civil, al desastre del Gran Salt Endavant, als excessos de la Revolució Cultural, a les revoltes de Tiannanmen el 89, a la contaminació dels últims anys... Crèieu que no tenen motius per ballar?

Roques

Pati de roques a la Ciutat Prohibida, Beijing

Què: Roques.
Quan: Són roques, no es mouen.
On: Parcs, rotondes, carrers i places.
Perquè: Perquè mentre nosaltres ens entestem a posar escultures fetes amb ferro i mal gust a les rotondes, els xinesos han decidit que no hi ha art més elevat que el de la natura treballant els seus materials lentament. De fet, ho van decidir fa uns quants segles, com proven els jardinets que hi ha darrera la ciutat Prohibida de Beijing, plens de roques exposades com a peces de grans artistes. De veritat us sembla tan mala idea?

Cal·ligrafia d'aigua

Un avi simpàtic escrivint al carrer, Beijing

Què: Caràcters xinesos escrits amb aigua.
Quan: Qualsevol tarda que no plogui.
On: Les voreres de qualsevol ciutat, o algun dels seus parcs.
Perquè: Pura essència xinesa: la cal·ligrafia entesa com a exercici artístic, les paraules que harmonitzen el seu significat amb les formes dels traços, la repetició com a pràctica cap a la perfecció, la fugacitat representada en grans veritats que s'esborraran en pocs minuts... tot gràcies a uns pinzells ridículs de plàstic que valen 5 kuais.

Bombolla / 水泡

Ens encanta Xina. Bé, almenys a mi. Però quan portes un temps aquí, és normal que hi hagi moments en que tot plegat et superi. Estones en les quals, quan surts de casa, vols poder anar algun lloc sense gent cridant en xinès, sense cuiners que escupen, sense música d'aquí a la màxima potència ni sèries a l'ordinador de darrere el mostrador, sense olors que tomben i humitats a les parets, i per sobre de tot, sense gent que et mira de reüll o directament et convida a una beguda només per no tenir els ulls ametllats.

I hi ha empresaris d'aquí, o inversors de l'estranger (o ambdós), que ho saben. I per això, tota ciutat amb un mínim de població estrangera, compta amb un seguit de locals que podríem anomenar "foreign-friendly". Són llocs on l'anglès és la llengua vehicular, i els cambrers no et miren estrany quan demanes "a beer"; on sentiràs pels altaveus grans èxits del rock o suaus melodies de jazz; racons on es llegeix, es navega per la web o es comparteixen històries sobre les últimes aventures al país. Sempre rodejats de mobles de disseny i un ambient chic, o de taules i cadires de fusta fosca i andròmines i pòsters, també en anglès, a les parets. Dels pocs llocs on pots trobar hamburgueses, plats de pasta o pizzes, de millor o pitjor qualitat. Cappuccinos, muffins o brownies.O, pagant un extra, beure una Coronita o una Carlsberg en comptes de la Qingdao habitual. Poden ser bars i cafès, però també m'he topat amb tendes o centres comercials dissenyats seguint aquest patró. Petites bombolles on prendre aire, reposar una mica i durant una estona, oblidar el caos exterior.

La primera que vam descobrir va ser la llibreria-cafeteria "Bookworm", al bell mig del barri més cool de Beijing, Sanlitun.

Des de llavors, n'hem descobert vàries a Tianjin i d'altres ciutats (Shanghai n'està ple -veure "Concessió Francesa", un barri sencer amb aquesta concepció). N'hi ha de petites, com la cafeteria de la meva universitat, el Walan Cafè; i d'altres que poden formar part d'una cadena, com Helen's o Lakers, amb franquícies a vàries ciutats.

Acabes el cafè, gaudeixes de l'atmosfera tranquil·la del lloc, i obres la porta. A fora, la Xina espera, tan caòtica com sempre.

L'institut número 41 de Tianjin / 天津市第四十一中学

Esquivo un gran nombre de coses que tinc per explicar-vos, per parlar de l'institut número 41 de Tianjin, ara que encara fa només dos dies que hi he donat la meva última classe. Perquè amics, si tens els ulls grans, Xina és la terra de les oportunitats. Almenys, si és que us ve de gust donar classes. En primer lloc, perquè els xinesos donen per entès que qualsevol occidental té un nivell d'anglès excel·lent, siguis d'Estats Units, Anglaterra, França, Itàlia o Ucraïna. Tinc més d'un amic de Barcelona treballant en acadèmies d'idiomes, amb un únic requisit: "digues que ets de Chicago, o de Londres". Però és que, si no us agrada jugar brut, probablement també podeu trobar algú interessat en aprendre el vostre idioma (d'acord, ningú m'ha demanat classes de català encara, però...). La conclusió lògica és que les noves generacions xineses entenen que ja no només han d'aprendre anglès a la perfecció (i us puc dir que, en aquest aspecte, estan fent els deures), sinó que volen també tenir una tercera llengua: francès, espanyol, portuguès, alemany... Encara no teniu por? Jo tinc un calfred cada cop que veig un mapa d'aquí: el Pacífic d'eix central, amb Amèrica, ben gran, a un cantó, la immensa Àsia a l'altre, i allà, lluny, ben petita, Europa.

Però ja estic divagant. Us preguntareu, què tinc a veure jo amb tot això? Pensava que res, fins que el coordinador d'estudiants d'intercanvi de la universitat ens va trucar fa una mica més d'un mes. El senyor que sap que hem firmat un document, entregat a la universitat, conforme mentre estem aquí no treballarem. Ens volia oferir feina, fer unes poques classes d'espanyol a l'institut. Per què no?

Eren només 4 dies de classe, la qual cosa em feia sospitar que, en aquest cas, comptava més poder fardar de professors natius que no pas d'alló que poguéssim ensenyar als nens. Però les 8 sessions de tres quarts d'hora, a uns 10 euros cada una, ens van semblar prou ben pagades. Recordeu que dino per un 1 euro i mig cada dia, eh!

Era un bon institut: columnes jòniques, fonts d'aigua i terres de "marbre". I un edifici gegantí, tot ple de xinesos amb l'uniforme oficial dels estudiants de tota Xina, d'un blanc i blau no massa afortunats.

Ens acompanya una noia jove, que es presenta com a Verònica, amb un espanyol força rudimentari. Entro a classe, i una professora xinesa més gran, em fa senyal que m'apropi: "Usted está dispuesto a cambiar el horario de la suya clase a los martes?". "Collons, on m'he fotut!" és el primer que em passa pel cap. Arreglem el canvi, i 5 minuts després em trobo a soles amb una classe de 20 i pocs alumnes, tots de 12-13 anys, mirant-me. Un rastre de suor, hormona desbocada i ganes de gastar energia flota en l'ambient.

Bé, què us en puc dir de tot plegat? Eren una colla d'estudiants pre-adolescents que només em tindrien 4 sessions, que sabien que no era pas un professor de veritat i que, parlant prou de pressa amb els companys, jo no entendria absolutament res. I, com imagino que farien els estudiants de qualsevol part del món (almenys, no em costa imaginar a la meva classe de 2n d'ESO fent-ho), ho van aprofitar. La disciplina oriental? Ni rastre, nois, és un mite. Es van girar, van intentar copiar a l'examen, els vaig tindre que cridar l'atenció constantment i van jugar al mòbil mentre feia classe. Fins i tot un va clavar un bon cop a l'esquena del company que tenia al pupitre de davant (que se suposa que havia de fer? Els vaig separar...).

Per descomptat, ho prefereixo així. Només faltaria tindre una classe de 30 alumnes uniformats, esquena recta i mirada fixada al que fas, recitant la lliçó sense cap equivocació. No sé què han guanyat amb les meves classes. Els vaig intentar fer recitar primer, i entendre després, determinat vocabulari que em va semblar que els costava. Tampoc ningú va tenir el detall de deixar-me veure el llibre d'espanyol que feien servir, una cosa que m'hauria servit per copsar millor el seu nivell. Per tant, anava a cegues, i em vaig trobar explicant coses que jo trobava bàsiques, però que no tenia clar del tot si sabien o no. Veure que a l'examen final, però, més d'un ha decidit que la opció més correcta per completar la frase era "Maria se cena de la cama..." em fa dubtar de les meves capacitats pedagògiques.

En qualsevol cas, ha estat una experiència força divertida. Ah! I no sé si és allò de "dinero llama a dinero", però xerrant amb amics al campus, l'altre dia una moto va parar davant nostre i, el xinès que la conduïa em va preguntar si li podria donar classes d'espanyol. De fet, hauria d'enviar-li un missatge...

Acompanyar / 陪

Wow, miro de quan és l'última entrada i em trobo que quasi fa un mes que no escric. Sí, sé que així és com comencen a morir aquest conjunt de blogs fugaços que inunden la xarxa amb reflexions de gent que creia que tenia molt que explicar... però no. De moment, però, em sembla que el país em donarà prou material per mantenir això viu: us haig de parlar de la Xina "chic" de Shanghai, de pujar a muntanyes arquetípiques i de l'hospitalitat de pintors xinesos ja retirats. Ah! I de com he fet el primer duro a la Xina, donant classes a un grup de jovenets hormonats, d'entre 12 i 13 anys, a un institut aquí a prop. I encara no he dedicat una entrada a les dones que pedalegen amb una mosquitera a la cara pel carrer. Ni de l'entrepà de parmesà a dalt de la Gran Muralla! Sí, crec que encara tinc alguna cosa a dir!

Però serà millor que primer us expliqui el perquè de la meva desaparició: he estat de viatge de nou. Aquest cop, acompanyant a una de les millors visites que podien arribar de Barcelona. Durant dues setmanes, hem voltat no només per Beijing, sinó també pel sud de la Xina. He tornat a visitar Beijing, aquest cop, a temperatures properes als 30º, i amb tots els principals punts d'interès, saturats. I durant dues setmanes, la meva acompanyant ha anat descobrint aquesta galàxia sovint boja, que aparentment no té cap lògica, que és la Xina. Així, durant dues setmanes, amb cada exclamació de sorpresa, he tornat jo també a sorprendre'm amb determinades coses a les que començava a estar acostumat. El morro amb el que els xinesos et fan fotos -o es fan fotos amb tu-, l'anarquia total a la que t'enfrontes quan has de creuar un carrer o, senzillament, com de bons són els baozis, sigui l'hora que sigui.

Probablement, l'anècdota que millor ho il·lustra va passar la nit del primer dia, a l'hora de sopar. Sense adonar-me que teníem dues setmanes per degusta les especialitats xineses, jo volia que ella tastés tots els meus plats preferits. Sense ni tan sols donar-me compte, vaig demanar diversos plats - Pollastre amb cacauets, fideus...-  i un parell de cerveses. Ni m'havia plantejat que seria la botella de Qingdao fresca (cervesa insígnia de la Xina) el que més fascinaria a l'Olga. Per menys d'un euro, tenia al davant una botella igual a la de la Xibeca espanyola i molt més refrescant. Per mi, una autèntica obvietat, però per algú de fora, una agradable sorpresa.

En definitiva, un parell de setmanes que m'han servit per fascinar-me de nou per la quotidianitat xinesa, recordar la sort que tinc d'estar aquí i, perquè no dir-ho, veure que amb el meu xinès es pot anar fins una mica més enllà del que havia imaginat. Tot, com us deia, amb la millor de les companyies.

Com no ha de ser fascinant un lloc on t'assalta una família xinesa mentre sopes per aconseguir una foto? I, de fet, molt molt sorprenent, no és.