Acompanyar / 陪

Wow, miro de quan és l'última entrada i em trobo que quasi fa un mes que no escric. Sí, sé que així és com comencen a morir aquest conjunt de blogs fugaços que inunden la xarxa amb reflexions de gent que creia que tenia molt que explicar... però no. De moment, però, em sembla que el país em donarà prou material per mantenir això viu: us haig de parlar de la Xina "chic" de Shanghai, de pujar a muntanyes arquetípiques i de l'hospitalitat de pintors xinesos ja retirats. Ah! I de com he fet el primer duro a la Xina, donant classes a un grup de jovenets hormonats, d'entre 12 i 13 anys, a un institut aquí a prop. I encara no he dedicat una entrada a les dones que pedalegen amb una mosquitera a la cara pel carrer. Ni de l'entrepà de parmesà a dalt de la Gran Muralla! Sí, crec que encara tinc alguna cosa a dir!

Però serà millor que primer us expliqui el perquè de la meva desaparició: he estat de viatge de nou. Aquest cop, acompanyant a una de les millors visites que podien arribar de Barcelona. Durant dues setmanes, hem voltat no només per Beijing, sinó també pel sud de la Xina. He tornat a visitar Beijing, aquest cop, a temperatures properes als 30º, i amb tots els principals punts d'interès, saturats. I durant dues setmanes, la meva acompanyant ha anat descobrint aquesta galàxia sovint boja, que aparentment no té cap lògica, que és la Xina. Així, durant dues setmanes, amb cada exclamació de sorpresa, he tornat jo també a sorprendre'm amb determinades coses a les que començava a estar acostumat. El morro amb el que els xinesos et fan fotos -o es fan fotos amb tu-, l'anarquia total a la que t'enfrontes quan has de creuar un carrer o, senzillament, com de bons són els baozis, sigui l'hora que sigui.

Probablement, l'anècdota que millor ho il·lustra va passar la nit del primer dia, a l'hora de sopar. Sense adonar-me que teníem dues setmanes per degusta les especialitats xineses, jo volia que ella tastés tots els meus plats preferits. Sense ni tan sols donar-me compte, vaig demanar diversos plats - Pollastre amb cacauets, fideus...-  i un parell de cerveses. Ni m'havia plantejat que seria la botella de Qingdao fresca (cervesa insígnia de la Xina) el que més fascinaria a l'Olga. Per menys d'un euro, tenia al davant una botella igual a la de la Xibeca espanyola i molt més refrescant. Per mi, una autèntica obvietat, però per algú de fora, una agradable sorpresa.

En definitiva, un parell de setmanes que m'han servit per fascinar-me de nou per la quotidianitat xinesa, recordar la sort que tinc d'estar aquí i, perquè no dir-ho, veure que amb el meu xinès es pot anar fins una mica més enllà del que havia imaginat. Tot, com us deia, amb la millor de les companyies.

Com no ha de ser fascinant un lloc on t'assalta una família xinesa mentre sopes per aconseguir una foto? I, de fet, molt molt sorprenent, no és.