L'institut número 41 de Tianjin / 天津市第四十一中学

Esquivo un gran nombre de coses que tinc per explicar-vos, per parlar de l'institut número 41 de Tianjin, ara que encara fa només dos dies que hi he donat la meva última classe. Perquè amics, si tens els ulls grans, Xina és la terra de les oportunitats. Almenys, si és que us ve de gust donar classes. En primer lloc, perquè els xinesos donen per entès que qualsevol occidental té un nivell d'anglès excel·lent, siguis d'Estats Units, Anglaterra, França, Itàlia o Ucraïna. Tinc més d'un amic de Barcelona treballant en acadèmies d'idiomes, amb un únic requisit: "digues que ets de Chicago, o de Londres". Però és que, si no us agrada jugar brut, probablement també podeu trobar algú interessat en aprendre el vostre idioma (d'acord, ningú m'ha demanat classes de català encara, però...). La conclusió lògica és que les noves generacions xineses entenen que ja no només han d'aprendre anglès a la perfecció (i us puc dir que, en aquest aspecte, estan fent els deures), sinó que volen també tenir una tercera llengua: francès, espanyol, portuguès, alemany... Encara no teniu por? Jo tinc un calfred cada cop que veig un mapa d'aquí: el Pacífic d'eix central, amb Amèrica, ben gran, a un cantó, la immensa Àsia a l'altre, i allà, lluny, ben petita, Europa.

Però ja estic divagant. Us preguntareu, què tinc a veure jo amb tot això? Pensava que res, fins que el coordinador d'estudiants d'intercanvi de la universitat ens va trucar fa una mica més d'un mes. El senyor que sap que hem firmat un document, entregat a la universitat, conforme mentre estem aquí no treballarem. Ens volia oferir feina, fer unes poques classes d'espanyol a l'institut. Per què no?

Eren només 4 dies de classe, la qual cosa em feia sospitar que, en aquest cas, comptava més poder fardar de professors natius que no pas d'alló que poguéssim ensenyar als nens. Però les 8 sessions de tres quarts d'hora, a uns 10 euros cada una, ens van semblar prou ben pagades. Recordeu que dino per un 1 euro i mig cada dia, eh!

Era un bon institut: columnes jòniques, fonts d'aigua i terres de "marbre". I un edifici gegantí, tot ple de xinesos amb l'uniforme oficial dels estudiants de tota Xina, d'un blanc i blau no massa afortunats.

Ens acompanya una noia jove, que es presenta com a Verònica, amb un espanyol força rudimentari. Entro a classe, i una professora xinesa més gran, em fa senyal que m'apropi: "Usted está dispuesto a cambiar el horario de la suya clase a los martes?". "Collons, on m'he fotut!" és el primer que em passa pel cap. Arreglem el canvi, i 5 minuts després em trobo a soles amb una classe de 20 i pocs alumnes, tots de 12-13 anys, mirant-me. Un rastre de suor, hormona desbocada i ganes de gastar energia flota en l'ambient.

Bé, què us en puc dir de tot plegat? Eren una colla d'estudiants pre-adolescents que només em tindrien 4 sessions, que sabien que no era pas un professor de veritat i que, parlant prou de pressa amb els companys, jo no entendria absolutament res. I, com imagino que farien els estudiants de qualsevol part del món (almenys, no em costa imaginar a la meva classe de 2n d'ESO fent-ho), ho van aprofitar. La disciplina oriental? Ni rastre, nois, és un mite. Es van girar, van intentar copiar a l'examen, els vaig tindre que cridar l'atenció constantment i van jugar al mòbil mentre feia classe. Fins i tot un va clavar un bon cop a l'esquena del company que tenia al pupitre de davant (que se suposa que havia de fer? Els vaig separar...).

Per descomptat, ho prefereixo així. Només faltaria tindre una classe de 30 alumnes uniformats, esquena recta i mirada fixada al que fas, recitant la lliçó sense cap equivocació. No sé què han guanyat amb les meves classes. Els vaig intentar fer recitar primer, i entendre després, determinat vocabulari que em va semblar que els costava. Tampoc ningú va tenir el detall de deixar-me veure el llibre d'espanyol que feien servir, una cosa que m'hauria servit per copsar millor el seu nivell. Per tant, anava a cegues, i em vaig trobar explicant coses que jo trobava bàsiques, però que no tenia clar del tot si sabien o no. Veure que a l'examen final, però, més d'un ha decidit que la opció més correcta per completar la frase era "Maria se cena de la cama..." em fa dubtar de les meves capacitats pedagògiques.

En qualsevol cas, ha estat una experiència força divertida. Ah! I no sé si és allò de "dinero llama a dinero", però xerrant amb amics al campus, l'altre dia una moto va parar davant nostre i, el xinès que la conduïa em va preguntar si li podria donar classes d'espanyol. De fet, hauria d'enviar-li un missatge...