Epifania dins el taxi / 在出租汽车里有主显节

Misteris d'Orient. Tornes de comprar una cosa al centre (si és que aquesta ciutat té un centre definit) i puges al taxi a l'hora punta. Tanques la porta, dius l'adreça i comences a mirar per la finestra. Sense saber perquè, comença a entrar-te son. Aquella càlida sensació de després de dinar se t'enganxa per tot el cos. Què està sonant? Una música suau i lenta, o més aviat, una veu que recita melòdicament, en un xinès que no té res a veure amb el que sents cada dia al carrer. Mires endavant i veus l'estatueta de Buddha penjada del retrovisor. Sense entendre un sol mot, no en tens dubte: és un sutra cantat, les ensenyances de Siddharta recitades per a que el poble les aprengui. Molts van pensar que el sol so d'aquestes lliçons era màgic.

Darrere la finestra, els cotxes fan sonar la botzina, les bicicletes s'amunteguen i els nens uniformats esperen els cotxes dels pares. L'embús ja no t'importa, ni el taxímetre, ni les feines per demà. Només vols donar una volta més, amb el taxista tararejant paraules sagrades, mentre els pocs conceptes que vas aprendre a buddhisme et volten per la ment: la vacuïtat, el dharma, la saviesa primigènia... El jo fos amb el tot. Vols entregar-te al buddhisme chan, o zen. Rapar-te el cabell, recitar el sutra del diamant i aprendre els misteris del tantra. O preguntar si queden cel·les lliures a Sant Pere de Rodes.

Però el taxista frena. La carrera són 20 kuais. Baixes i el fred i els deures per demà tornen a la teva ment. Hauries de comprar una garrafa d'aigua, s'està acabant, penses. Així que demanes perdó a Shakyamuni i li comentes que s'haurà d'esperar,  i puges a l'habitació pensant, un cop més, que la Xina és un país de contrastos. O potser tu tens el cap ple de pardals, qui sap.

Gossos / 狗

Des de l'arribada, vaig dient a tothom qui em vol escoltar que els gossos aquí són petits. A Beijing ja vaig començar a fixar-me que, més enllà d'algun husky, la majoria de gossos són diminuts. A la meva ment flota de manera borrosa el concepte pequinès, i fins i tot m'atreviria a dir que és una raça no massa gran, però poc més. Fins que l'altre dia, mentre jugàvem amb la mascota del Wala Cafe -que crec que és un gos Akita, molt oritental tot-, em van comentar que el govern fa pagar fortes taxes als amos de gossos grans. Política del fill únic i gos petit.
Fent una recerca de dissabte al matí al Google, he descobert que fins i tot certes ciutats tenen prohibit tenir races grans de gossos, o una alçada màxima. Segons el govern, es tracta d'evitar problemes de salubritat, malalties i el descontrol d'animals especialment violents. De com l'altre dia vaig veure venta il·legal d'una mena de rossinyols a una cantonada, en parlaré quan tingui més dades de l'assumpte.
Sí, segur que ara esteu pensant allò de "maleït govern autoritari". Una part de mi també, però quan vius en una ciutat de prop de 12 milions d'habitants, segons Wikipedia, i et planteges què passaria si tothom tingués un gos gran, tens un calfred. Quan aquestes xifres colossals són el pa de cada dia i no ets capaç d'imaginar el que poden arribar a suposar, determinades creences trontollen.  No em mireu així, d'acord? Si voleu ja parlarem un dia d'aquests de la política del fill únic. I si no, atribuïu l'entrada a que trobo a faltar al meu gos, el Russell, i les seves gamberrades. Que també.

Mirar / 盯看

No fa tant que la Xina està "oberta al públic". I un dels principals indicadors és que, encara avui, molts xinesos t'observen descaradament quan passeges pel carrer. Per descomptat, no són tots, però els que ho fan, solen tenir una cara dura especial, no se n'amaguen en absolut, i no solen allunyar la mirada cap a un altre lloc si els descobreixes.
Hi ha repassades de tot tipus: rioleres; encuriosides, i en les que notes el desig d'establir contacte; estranyades -"què fot aquí un 外人?"-; i d'altres amb un cert aire de superioritat, o de desafiament; i fins i tot algunes ben tendres, com les dels nens que assenyalen i tiren de les mànigues de les jaquetes dels seus papes.
En aquest sentit, els llocs turístics són especialment propensos a mirades indiscretes. Els viatgers aquí no són pas europeus o americans, sinó sobretot persones del propi país, que no poden permetre's un viatge a l'exterior però sí una visita a la capital, i que venen de províncies i ciutats on probablement hi hagi menys circulació d'estrangers. La meva primera gran sorpresa (de les moltes que tens cada dia) va ser trobar-me, el primer dia a Beijing, sent un dels pocs visitants no xinesos de la Ciutat Prohibida, una de les icones de la capital.
En aquests llocs, no us ha de sorprendre que us demanin una foto amb vosaltres: jo mateix puc estar adornant, a hores d'ara, el menjador d'un parell de residències xineses. Finalment serà el vostre estat d'ànim allò que determini si poseu alegres amb un matrimoni de Gansu o ho rebutgeu com pugueu.
Aquest voyeurisme en certs moments et pot fer gràcia. En d'altres t'agradaria poder girar-te i pegar un bon crit al noi tianjinès que se't posa descaradament a l'esquena, per tal de no perdre's un sol detall de com intentes demanar un contracte de mòbil al mostrador. Són petits recordatoris de com encara som una sorpresa per molts xinesos.
Aquests cops d'ulls han fet qüestionar-me si a Barcelona també existeixen gestos similars. Potser fins ara, al no ser el blanc de les mirades (no trobareu expressió més incorrectament apropiada), no m'hi havia fixat mai.

Animat, bulliciós / 热闹

Amics, això no és el Time Out, ni jo sóc un gran coneixedor de la nit xinesa. Però porto dos dies sortint de festa per Tianjin -mentre la majoria de vosaltres estàveu de carnestoltes-, i no estaria de més compartir algunes de les primeres impressions que he tingut.
En primer lloc, cal dir-ho: els occidentals es mouen amb els occidentals. Tothom té algun amic xinès que es pot unir a la festa, però el sentiment gregari dels estrangers és fort, i si hi ha algun americà o europeu que no coneixes, a les 2 del matí es probable que us hagin presentat, a les 3 haureu brindat un parell de vegades amb la beguda que tingueu a mà, i a les 5 ja compartireu alguns passos de ball. Això és degut, probablement, a algunes anècdotes que m'han explicat sobre la insistència dels xinesos per conèixer a gent de fora, un desig que pot acabar amb situacions còmiques, o francament violentes.
La nit aquí es planteja com un recorregut pels principals clubs de la ciutat, on saps que t'acabaràs trobant tothom. Es pot començar al AJO (sí, sí, "ajo"), un pub musical per fer una primera cervesa i que deu molt a la globalització: tothom hi beu Carlsberg, Corona o Heinneken; els principals al·licients són el seu billar i el seu futbolí; i a part de, danza kuduro o alguns hits estiuencs de l'any 98 a Europa, de tant en tant es poden sentir (gràcies a Déu!) clàssics com  Fortunate Son o Sweet Home Alabama.
Passada una estona, toca moure's. Amb taxi, per descomptat. Aquí, el fred convida a agafar-ne un, i la tarifa de prop de 9 kuais entre 4 persones t'acaba de convèncer. Us animo a fer els càlculs, i a odiar-me una mica cada cop que pagueu una T-10.
El següent destí és el Nest, un lloc que, vist de fora, sembla una nau especial de cartó pedra que ha aterrat al mig de Tianjin. És un lloc sobretot per gent xinesa, i d'una estètica francament kitsch: imagineu el centre comercial Gran Via 2, metal·litzeu-lo i convertiu-lo en discoteca. Això és el Nest. Aquí el dance es barreja amb algunes cançons rock xineses, cantades en directe a dalt de l'escenari. A més, l'entrada (he mencionat que aquí no pagues entrada enlloc?) també porta inclosa un parell de shows de ballarines exòtiques i boys a la passarel·la -tot molt light, no us penseu-, que principalment fan patir per si rellisquen o es cauen en algun moment. L'horterada abunda a la nit xinesa.
Per cert, l'important dels clubs d'aquí no és ballar, sinó tenir taula. I omplir-la de begudes. I fruita fresca (sabeu què és menjar síndria a les tres de la matinada? Quan torni a Barcelona, ho exportaré). Els xinesos, fins on he pogut veure, ballen poc i beuen molt, una costum que entenc com un joc d'ostentació. Tot i això, us ho puc ben jurar, també n'he vist algun jugar al Conecta 4 a la barra de la discoteca. I per això sí que no tinc explicació.

Per tancar la nit, es pot passar pel Sidong. O Cidong. O Qidong. O Tsidong. O 昔唐. No ho sé ben bé. A sota d'un hotel, les parets baixes, la poca llum, la sensació de mínim espai, els mobles de fusta i la barra al centre em van fer pensar ràpidament en el ja desaparegut Chaplin's de Calella (per a tots aquells que això pugui significar alguna cosa). Aquí, però, de tant en tant es pot veure una banda de rock filipina. La resta és dance, hip-hop, una mica de Shakira i poc més. Res millor que, quan el lloc tanca, agafar un últim taxi cap a casa amb el sol començant a fer clarejar el cel. Com arreu del món.

Per tant, si algun dissabte a la nit Tianjin us ve de camí, ja sabeu per on trobar-me. Us convido a una cervesa, i xerrem una estona, d'acord?

Menjar / 吃饭

Us faré una confessió: m'agrada menjar bé (i curiosament, quan parlo de menjar bé, em refereixo a menjar malament). I això és un problema a la Xina. No és que alguns dels plats que tenen per aquí no siguin bons, o no estiguin ben cuinats, o en fallin els condiments... Res d'això. Es tracta d'un problema d'idioma.

Perquè, amics, quan el teu nivell de xinès ronda els 1.000 caràcters, us puc assegurar que no molts són dedicats al menjar. I quan, a més, et dediques a rastrejar llocs on veus que mengen els xinesos, per allò de l'autenticitat, ja et pots acomiadar de fer la comanda al cambrer en anglès, i no comptaràs amb fotografies per assenyalar els plats a la carta.

Per tant, es tracta de tu i el menú plastificat que tens davant. Un duel a mort on t'has de guiar pels 牛肉, o carn de vedella, el 豆腐, és a dir, tofu -casolà o picant-, uns bons 面 amb la seva 汤 ben calenta, i que no falti l'arròs, el 米饭 de rigor. Per descomptat, també es pot preguntar al cambrer: 你们有没有饺子? "No tindreu pas crestes de carn?". O fer servir el vell truc: mirar a les taules del voltant, i apuntar amb el dit el plat del costat: "这个".

I malgrat que el teu ventre rugeix cada cop que veu un lloc amb la carta en anglès, o passes a prop d'un McDonald's, el teu orgull te n'allunya. "Això no s'hi val, ets a la Xina!". Ni tan sols es pot dir que aquests restaurants hagin de ser més cars, doncs un dinar car aquí et pot valdre uns 10 euros. Espero que si veniu al país, porteu apuntats varietat de plats per demanar, o estigueu menys carregats de punyetes!

En qualsevol cas, la conseqüència és que els darrers dies m'he fet un fart de provar fideus, tipus de tofu i carns saltejades amb bolets. Espero que comprengueu, per tant, el petit plaer que ha suposat atansar-me avui al vespre a la més cara de les tres cantines de la universitat, la que té un cartell de "Western food" i demanar-me una bona pizza de tonyina i unes patates fregides. Poc més de quatre euros. És un plaer pecaminós que, en els mesos que em queden, de ben segur repetiré!

Actualització: Fent la ronda habitual de pàgines d'internet, descobreixo que, el mateix dia que jo, la Núria va escriure també sobre el menjar d'aquests dies, des d'una òptica diferent. En qualsevol cas, queda clar que és un tema clau del viatge!

En tren / 坐火车

Deixeu que us expliqui una història. Tracta de dos noiets, una pratenca i un barceloní que, per motius que no fa falta explicar aquí, havien de desplaçar-se de Beijing fins a Tianjin, una ciutat a poc més o menys 90 quilòmetres de la capital xinesa. Per tant, van dirigir-se a l'estació de trens de Beijing (l'opció més lògica) per intentar aconseguir els bitllets.

L'estació de Beijing és un lloc que fa molta por, especialment a primera hora i a la tarda. És una construcció baixa, d'estil occidental i teulades xineses, amb una gran plaça davant que, cada cop que arriba algun tren, es col·lapsa de persones que van a treballar o retornen a casa. I els trens, creieu-me, arriben sovint. Les portes de sortida no deixen d'escopir cada cop més gent, les entrades al metro queden saturades de xinesos impacients, i la plaça es converteix en un camp de maletes amb rodes que esquivar, de taxistes que et venen a cridar a l'orella i noies amb fotos d'hotel plastificades per als viatgers perduts.
Entendreu, per tant, que davant aquest panorama, amb un venedor de tiquets amb cara de pocs amics i una cua de passatgers cada cop més gran, és difícil comprar el bitllet. Especialment si els pobres nois havien de fer-ho amb un xinès del mundialment famós nivell "serveix per sortir de pas". I es van oblidar de fer la pregunta clau al venedor: 快还是慢? És a dir, "tren ràpid o lent?". Sí, potser havien d'haver sospitat quan els van vendre els seients per 19 kuais (la moneda xinesa és coneguda com a renminbi人民币, té de nom yuan 元 però tothom li diu kuai 块 a la unitat, com els americans li diuen "buck" al dòlar). Eren poc menys de 3 euros. Però siguem benèvols amb ells, doncs, a part de l'atmosfera hem de tenir en compte el cansament i el fred que duien a sobre. Sense tindre clar quin havien comprat, van marxar amb els bitllets a la cartera.
Fins el dia del viatge. Si la sala d'espera plena de gent humil, amb bosses de viatge, ja semblava indicar què els esperava, pujar al vagó ho va confirmar: anaven en un petit compartiment, de prop de 2 metres per 1, amb 6 xinesos i ells dos asseguts a la llitera de la dreta i l'esquerra de l'habitació. Als llits superiors viatjaven les bosses dels passatgers.
Tothom els va mirar encuriosit quan van entrar, muntant un espectacle, ja que una de les maletes era massa gran i pesada per pujar-la al llit de dalt, i se la van haver de posar a l'espatlla, sacrificant tros de seient. A algú se li va escapar, encuriosit, el "外国人" de rigor, és a dir, "estrangers", afegint probablement que s'havien equivocat a l'hora de comprar els bitllets. Mentrestant, per la finestra podien veure a l'altre andana els vagons nous, de blanc "colgate" i forma estilitzada, del tren d'alta velocitat, que avançaven lentament dins l'estació.
Un cop va arrancar, el "rodalies" xinès va agafar vida. Al tren, els passatgers criden jugant a cartes, mengen pipes, xerren i constantment passen persones oferint revistes i refrescs. I els uniformats revisors, malgrat que donen al principi del viatge una plateta perquè tothom deixi les peles de les pipes, no fan més que passar per l'estret passadís amb una escombreta, recollint tot el que va caient al terra.

Què van fer els nostres protagonistes? Després de l'atac de riure inicial, es van recolzar el millor que van poder a la maleta, van llegir el llibre que duien, van xerrar una mica, i van mirar per la finestra (on es veia el mateix que es veu a les finestres de trens d'arreu del món que deixen enrere una gran ciutat: fàbriques i cases abandonades, camps, barraques amb gent cremant coses, xemeneies...). I així, dos hores més tard (una hora i quart després del que haurien tardat si haguessin tingut els bitllets de tren bala) van arribar a Tianjin. I va ser un nou petit triomf. Viatjaven.

Ràpid, rapidesa / 快

Des de l'aterratge a l'imperi del centre, tothom ens està advertint del mateix: la Xina, ara mateix, és un motor a màxima velocitat. El temps aquí son negocis, i per tant, or. Cal aprofitar-ho. "Enriquir-se és gloriós".
La meva ciutat esta infestada de nous gratacels. Molts d'ells encara amb les respectives grues, esperant ser acabats. No tardaran. La nostra residència va ser construïda fa menys d'un any. I segons diuen, cada setmana s'obren nous clubs i bars a les grans ciutats. Algú que ha passat uns mesos fora deixa de tenir clar quins són els llocs més "cool" de la zona. Per descomptat, si has de viatjar a l'altra punta del país, tens a la teva disposició la xarxa de trens de gran velocitat, que aconsegueixen allò que sembla impossible a Xina: fer les distàncies més curtes.
Em pregunto si aquesta nova "terra de les oportunitats" té gaire clar que la rapidesa sense mesura no sempre és bona. En qualsevol cas, només els cal mirar la finestra per entendre-ho: trobaran un dels molts grups de tai-txi movent-se lentament. Una silenciosa explicació sobre com l'harmonia requereix sovint paciència.

Beijing / 北京 / Capital del nord

Beijing és, sens dubte, un lloc fascinant. Més enllà d'alguns monuments que tots tenim gravats a la ment, com la colossal Ciutat Prohibida, la capital conté, en el seu interior, tres ciutats diferents que s'entrecreuen dia a dia, i són els testimonis dels canvis que ha patit en el darrer segle.


En primer lloc, Beijing és grans avingudes i places de ciment, herència dels anys de Mao, i de l'obsessió per convertir la metròpolis en un nucli industrial. El gris s'imposa en aquests llocs fins on s'acaba la vista, i els espais descomunals, plens a totes hores de cotxes (les bicicletes persisteixen, però les marees de cames pedalejant han deixat pas als embussos típics de qualsevol gran ciutat) són acompanyats d'edificis d'estètica comunista, sobris i foscs, tots rematats amb emblemes d'estrelles daurades i fons rojos, que recorden al despitat que s'hi fixa qui controla el país. Aquí, les distàncies són impossibles de caminar a peu. Aquest és el Beijing que en una altra època va voler ser, però que a dia d'avui, probablement, no acabi de fer el pes a ningú.



Beijing també és, ara mateix, fascinació per Occident i "la modernitat". Passejant per la ciutat, sovint trobes grans centres comercials i gratacels que volen competir amb els skylines de les grans metròpolis. És la ciutat de pantalles gegants d'anuncis, on Adidas, Cartier o Mercedes Benz ja entonen els seus cants de sirena. La de la tenda d'Apple saturada sempre de gent al districte comercial de Sanlitun, i la que et recorda amb orgull que ha estat la última ciutat olímpica. La de l'aeroport de Norman Foster, amb monorail que et trasllada entre terminals. La Beijing que està venint, plena de racons que als occidentals ens fan pensar en casa nostra, i et porten a preguntar-te si Wangfujing és tan diferent de Portal de l'Àngel.



Però Beijing és, sobretot, la ciutat dels racons. Qualsevol vianant pot deixar enrere les avingudes comunistes, o els grans centres comercials, tombant a qualsevol cantonada. Llavors descobrirà el Beijing dels hutongs, els petits carrerons estrets, de cases baixes, restaurants d'aromes forts i cambrers cridaners, de gossets sense amo, venedors ambulants i drapaires, de bicicletes amb motor que s'incorporen sense por al trànsit, de  tauletes d'escac a la calçada i jugadors de cartes que aposten a temperatures de sota zero, de cables de tot tipus mal penjats de les façanes i on, quan deixa de passar gent, s'aprofita per tirar una traca de petards, honrant als primers xinesos que van decidir jugar amb foc fa segles. També és el racó de les portes baixes rodones, i el que surt a passejar a la llum del dia quan els seus habitants fan cal·ligrafia amb aigua sobre el paviment de la ciutat. Són llocs foscos, no massa nets, però amb l'encant que tenen aquells racons que han persistit malgrat els canvis del temps. Són el Beijing que va ser, que encara és, i que, tot i tenir els meus dubtes, espero que aguanti un cop més les transformacions de la ciutat.

No era país per a fredolics