Beijing és, sens dubte, un lloc fascinant. Més enllà d'alguns monuments que tots tenim gravats a la ment, com la colossal Ciutat Prohibida, la capital conté, en el seu interior, tres ciutats diferents que s'entrecreuen dia a dia, i són els testimonis dels canvis que ha patit en el darrer segle.
En primer lloc, Beijing és grans avingudes i places de ciment, herència dels anys de Mao, i de l'obsessió per convertir la metròpolis en un nucli industrial. El gris s'imposa en aquests llocs fins on s'acaba la vista, i els espais descomunals, plens a totes hores de cotxes (les bicicletes persisteixen, però les marees de cames pedalejant han deixat pas als embussos típics de qualsevol gran ciutat) són acompanyats d'edificis d'estètica comunista, sobris i foscs, tots rematats amb emblemes d'estrelles daurades i fons rojos, que recorden al despitat que s'hi fixa qui controla el país. Aquí, les distàncies són impossibles de caminar a peu. Aquest és el Beijing que en una altra època va voler ser, però que a dia d'avui, probablement, no acabi de fer el pes a ningú.
Beijing també és, ara mateix, fascinació per Occident i "la modernitat". Passejant per la ciutat, sovint trobes grans centres comercials i gratacels que volen competir amb els
skylines de les grans metròpolis. És la ciutat de pantalles gegants d'anuncis, on Adidas, Cartier o Mercedes Benz ja entonen els seus cants de sirena. La de la tenda d'Apple saturada sempre de gent al districte comercial de Sanlitun, i la que et recorda amb orgull que ha estat la última ciutat olímpica. La de l'aeroport de Norman Foster, amb monorail que et trasllada entre terminals. La Beijing que està venint, plena de racons que als occidentals ens fan pensar en casa nostra, i et porten a preguntar-te si Wangfujing és tan diferent de Portal de l'Àngel.
Però Beijing és, sobretot, la ciutat dels racons. Qualsevol vianant pot deixar enrere les avingudes comunistes, o els grans centres comercials, tombant a qualsevol cantonada. Llavors descobrirà el Beijing dels hutongs, els petits carrerons estrets, de cases baixes, restaurants d'aromes forts i cambrers cridaners, de gossets sense amo, venedors ambulants i drapaires, de bicicletes amb motor que s'incorporen sense por al trànsit, de tauletes d'escac a la calçada i jugadors de cartes que aposten a temperatures de sota zero, de cables de tot tipus mal penjats de les façanes i on, quan deixa de passar gent, s'aprofita per tirar una traca de petards, honrant als primers xinesos que van decidir jugar amb foc fa segles. També és el racó de les portes baixes rodones, i el que surt a passejar a la llum del dia quan els seus habitants fan cal·ligrafia amb aigua sobre el paviment de la ciutat. Són llocs foscos, no massa nets, però amb l'encant que tenen aquells racons que han persistit malgrat els canvis del temps. Són el Beijing que va ser, que encara és, i que, tot i tenir els meus dubtes, espero que aguanti un cop més les transformacions de la ciutat.
En primer lloc, Beijing és grans avingudes i places de ciment, herència dels anys de Mao, i de l'obsessió per convertir la metròpolis en un nucli industrial. El gris s'imposa en aquests llocs fins on s'acaba la vista, i els espais descomunals, plens a totes hores de cotxes (les bicicletes persisteixen, però les marees de cames pedalejant han deixat pas als embussos típics de qualsevol gran ciutat) són acompanyats d'edificis d'estètica comunista, sobris i foscs, tots rematats amb emblemes d'estrelles daurades i fons rojos, que recorden al despitat que s'hi fixa qui controla el país. Aquí, les distàncies són impossibles de caminar a peu. Aquest és el Beijing que en una altra època va voler ser, però que a dia d'avui, probablement, no acabi de fer el pes a ningú.
Beijing també és, ara mateix, fascinació per Occident i "la modernitat". Passejant per la ciutat, sovint trobes grans centres comercials i gratacels que volen competir amb els skylines de les grans metròpolis. És la ciutat de pantalles gegants d'anuncis, on Adidas, Cartier o Mercedes Benz ja entonen els seus cants de sirena. La de la tenda d'Apple saturada sempre de gent al districte comercial de Sanlitun, i la que et recorda amb orgull que ha estat la última ciutat olímpica. La de l'aeroport de Norman Foster, amb monorail que et trasllada entre terminals. La Beijing que està venint, plena de racons que als occidentals ens fan pensar en casa nostra, i et porten a preguntar-te si Wangfujing és tan diferent de Portal de l'Àngel.
Però Beijing és, sobretot, la ciutat dels racons. Qualsevol vianant pot deixar enrere les avingudes comunistes, o els grans centres comercials, tombant a qualsevol cantonada. Llavors descobrirà el Beijing dels hutongs, els petits carrerons estrets, de cases baixes, restaurants d'aromes forts i cambrers cridaners, de gossets sense amo, venedors ambulants i drapaires, de bicicletes amb motor que s'incorporen sense por al trànsit, de tauletes d'escac a la calçada i jugadors de cartes que aposten a temperatures de sota zero, de cables de tot tipus mal penjats de les façanes i on, quan deixa de passar gent, s'aprofita per tirar una traca de petards, honrant als primers xinesos que van decidir jugar amb foc fa segles. També és el racó de les portes baixes rodones, i el que surt a passejar a la llum del dia quan els seus habitants fan cal·ligrafia amb aigua sobre el paviment de la ciutat. Són llocs foscos, no massa nets, però amb l'encant que tenen aquells racons que han persistit malgrat els canvis del temps. Són el Beijing que va ser, que encara és, i que, tot i tenir els meus dubtes, espero que aguanti un cop més les transformacions de la ciutat.
Molt bona tota l'explicació de Beijing!! :)
ResponderEliminarPerò tinc una curiositat...els dos homes de negre amb lletres a l'esquena, a la primera foto, què són exactament? Perquè porten una pinta sospitosa...i amb la maleta rara...jaja
Que vagi tot molt bé, Edu!
Petons!
Lorena
Lorena! Gràcies!
EliminarDe fet, són escombriaires, aquí tot treballador públic, encara que sigui el que neteja el bany, té apuntat el seu número d'identificació a algun lloc (en aquest cas, l'esquena).
Una abraçada!