En tren / 坐火车

Deixeu que us expliqui una història. Tracta de dos noiets, una pratenca i un barceloní que, per motius que no fa falta explicar aquí, havien de desplaçar-se de Beijing fins a Tianjin, una ciutat a poc més o menys 90 quilòmetres de la capital xinesa. Per tant, van dirigir-se a l'estació de trens de Beijing (l'opció més lògica) per intentar aconseguir els bitllets.

L'estació de Beijing és un lloc que fa molta por, especialment a primera hora i a la tarda. És una construcció baixa, d'estil occidental i teulades xineses, amb una gran plaça davant que, cada cop que arriba algun tren, es col·lapsa de persones que van a treballar o retornen a casa. I els trens, creieu-me, arriben sovint. Les portes de sortida no deixen d'escopir cada cop més gent, les entrades al metro queden saturades de xinesos impacients, i la plaça es converteix en un camp de maletes amb rodes que esquivar, de taxistes que et venen a cridar a l'orella i noies amb fotos d'hotel plastificades per als viatgers perduts.
Entendreu, per tant, que davant aquest panorama, amb un venedor de tiquets amb cara de pocs amics i una cua de passatgers cada cop més gran, és difícil comprar el bitllet. Especialment si els pobres nois havien de fer-ho amb un xinès del mundialment famós nivell "serveix per sortir de pas". I es van oblidar de fer la pregunta clau al venedor: 快还是慢? És a dir, "tren ràpid o lent?". Sí, potser havien d'haver sospitat quan els van vendre els seients per 19 kuais (la moneda xinesa és coneguda com a renminbi人民币, té de nom yuan 元 però tothom li diu kuai 块 a la unitat, com els americans li diuen "buck" al dòlar). Eren poc menys de 3 euros. Però siguem benèvols amb ells, doncs, a part de l'atmosfera hem de tenir en compte el cansament i el fred que duien a sobre. Sense tindre clar quin havien comprat, van marxar amb els bitllets a la cartera.
Fins el dia del viatge. Si la sala d'espera plena de gent humil, amb bosses de viatge, ja semblava indicar què els esperava, pujar al vagó ho va confirmar: anaven en un petit compartiment, de prop de 2 metres per 1, amb 6 xinesos i ells dos asseguts a la llitera de la dreta i l'esquerra de l'habitació. Als llits superiors viatjaven les bosses dels passatgers.
Tothom els va mirar encuriosit quan van entrar, muntant un espectacle, ja que una de les maletes era massa gran i pesada per pujar-la al llit de dalt, i se la van haver de posar a l'espatlla, sacrificant tros de seient. A algú se li va escapar, encuriosit, el "外国人" de rigor, és a dir, "estrangers", afegint probablement que s'havien equivocat a l'hora de comprar els bitllets. Mentrestant, per la finestra podien veure a l'altre andana els vagons nous, de blanc "colgate" i forma estilitzada, del tren d'alta velocitat, que avançaven lentament dins l'estació.
Un cop va arrancar, el "rodalies" xinès va agafar vida. Al tren, els passatgers criden jugant a cartes, mengen pipes, xerren i constantment passen persones oferint revistes i refrescs. I els uniformats revisors, malgrat que donen al principi del viatge una plateta perquè tothom deixi les peles de les pipes, no fan més que passar per l'estret passadís amb una escombreta, recollint tot el que va caient al terra.

Què van fer els nostres protagonistes? Després de l'atac de riure inicial, es van recolzar el millor que van poder a la maleta, van llegir el llibre que duien, van xerrar una mica, i van mirar per la finestra (on es veia el mateix que es veu a les finestres de trens d'arreu del món que deixen enrere una gran ciutat: fàbriques i cases abandonades, camps, barraques amb gent cremant coses, xemeneies...). I així, dos hores més tard (una hora i quart després del que haurien tardat si haguessin tingut els bitllets de tren bala) van arribar a Tianjin. I va ser un nou petit triomf. Viatjaven.