Primaveres / 春天

M'havien avisat sobre com d'extrem és el clima d'aquí, però poc em podia imaginar que passaríem d'una nevada fa poc més de deu dies, a arribar als meravellosos 20 graus aquesta setmana. La primavera ha arribat, i sembla que, després d'uns dies de solet, mànigues curtes i finestres obertes, és per quedar-se.
I juntament amb ella, un canvi d'humor que ha fet que tothom tingui les energies renovades a la universitat. Probablement no sigui només el canvi de temperatura: la setmana que ve es celebra el Qingming, el dia dels morts xinesos -per simplificar-, on, en principi les famílies van a fer ofrenes i netejar les tombes familiars. Per tant, sabem que tenim 3 dies de festa la setmana que ve. Dos dels quals, però, recuperem el dissabte i diumenge fent classe -sembla ser que això dels ponts no és costum a la Xina-.
A més, aprofitant el bon temps, tots tenim les respectives visites a la cantonada, tots frisem per veure de nou cares familiars, en un marc tan diferent com és la Xina. Volem fer de guies vocacionals i, de tant en tant, fardar una mica i deixar anar: "no, no, és que a la Xina això va així".
I a tot això, s'hi suma el viatge que tenim preparat per la setmana que ve. No patiu, ja us donaré la tabarra tant com pugui a través del blog. Un dels companys feia avui els càlculs: aproximadament 70 hores de tren xinès en una setmana. Tot sigui per tal de treure el cap per les portes de la Xina mil·lenària, mirar el desert des d'alguna ciutat oasis i preguntar-se on són les antigues caravanes de camells.
Mentrestant, molt lluny d'aquí, Barcelona i moltes altres ciutats tenen la seva particular diada de primavera (una metàfora que m'agrada, per les connotacions positives de la paraula). Pel que veig a les notícies, però, l'hivern fa temps que s'ha instal·lat a la zona, i em costa pensar que marxarà aviat. I jo que pensava que el fred xinès havia de ser força més dur que el de casa meva...

Una recomanació literària

La literatura clàssica xinesa, tot i haver-la estudiat, mai m'ha resultat atractiva, a diferència de la contemporània. Es va tardar molt a acceptar les novel·les, el teatre i els contes com a part del món cultural, i quasi fins a la dinastia Qing, només es consideraven art (文) uns pocs gèneres literaris: els manuals i assajos, especialment els filosòfics, la poesia i, per descomptat, la gran obsessió xinesa: la historiografia*. I en alguns casos, una barreja dels tres gèneres, que sí dóna una aura mística a assajos com el Llibre del Dao i el De o el potser-massa-reinterpretat Art de la guerra, però que a la vegada els fa especialment críptics. Per tan us puc parlar poc del tema, malgrat que determinades novel·les posteriors, amb aires una mica més moderns, o populars, sí que em poden cridar l'atenció. Com no tenir curiositat pel Viatge a l'Oest, si saps que un dels seus protagonistes ha inspirat aquella autèntica revolució manga que va ser el personatge de Son Goku?
A diferència de Xina, estudiar la literatura clàssica japonesa va ser per a mi una grata sorpresa. Es tracta d'un cànon que té històries i formats per a tots els gustos: poemes zen, èpiques samurais, haikus de granotes saltimbanquis, diaris de viatge per les illes, històries de galans de la cort, contes de fantasmes, jugadors i prostitutes, titelles que són patrimoni de la humanitat... i el teatre noh. Haig d'admetre, però, que no tindria prou sang freda per aguantar una funció sencera de noh sense riure, malgrat sigui una de les arts més apreciades de Japó. Dec ser massa vulgar.
La obra de la que us volia parlar forma part d'aquesta tradició japonesa, però té algunes característiques que la fan diferent. Es tracta del Diari de Capçalera, de Sei Shonagon. L'autora era una de les damisel·les de la cort imperial, i el text en qüestió no és més que el diari que guardava sota el coixí i omplia cada nit amb els seus pensaments, trivialitats i anècdotes sobre allò que passava a la Cort. Un text fresc i senzill, sense pretensions literàries. I tot, per cert, narrat amb una mirada cínica i altiva, freda, distintiva de la seva posició social. Era, probablement, el que avui en dia es podria considerar una "harpia". (sí, he dit harpia a una autora de fa 1000 anys, ho sé)

I és que no m'és difícil imaginar ara a Sei Shonagon fent de comentarista de moda, o de cronista social (si és que aquest ofici encara existeix). O sent la blogger del moment. De fet, entre els seus pensaments, la bona de la Sei inclou un seguit de llistats, que engloben tota mena de temes, i que molts cops són francament divertits i contemporanis. Així, fa mil anys al Japó, Sei feia una llista de "Coses rares", que incloïa: "un gendre elogiat per un sogre/ No tacar de tinta el quadern en el que es copien relats[...]/ Una pinça de plata bona per a depilar-se". O una altra, de títol "Coses que inquieten", com: "Menjar maduixes a la foscor/ Una festa on una no coneix a ningú". I per descomptat, "L'aigua que una beu al llevar-se durant la nit", dins de "Coses que alegren el cor".
Llegeixes coses així, i és impossible no preguntar-te: segur que hem canviat tant?



PD: Heu menjat mai maduixes a la foscor?

*Criticar el present a través del passat és una de les aficions nacionals des de fa mil·lenis. Als anys 60, la crítica vetllada que va fer un polític del projecte econòmic del Gran Salt Endavant, establint paral·lelisme amb un emperador Ming, va provocar un contraatac de Mao, i va encendre la metxa de la ja-reconeguda-com-a-desastre-nacional Revolució Cultural.

Coses que no tenim a la Xina / 在中国我们没有的事物

• Formatge i embotits: No em ficaré a parlar de les barres de pa xineses, però no puc començar aquesta entrada sense mencionar els embotits i el formatge. Aquí, l'únic formatge que tenim és el dels tranxetes, que per fer un sandvitx encara, però per un bon entrepa... I el més similar a l'embotit és aquella carn enllaunada que té més d'spam que de pernil. Per això, quan algú rep una visita, sol demanar que li porti una bona barra de fuet.
• Sol: La rutina és, quan et lleves a les 7 del matí, còrrer les cortines i veure una boira espessa que tapa la vista de la ciutat. Segons fins quin gratacel pots veure, mesures si hi ha més o menys contaminació. Tot plegat fa que la llum sigui més tènue, els colors més grisos i el Sol, sovint, es trobi a faltar. Per això, les ventades aquí són sinònim d'alegria, perquè saps que quan passin, tindràs dos o tres dies de cels blaus.

• Tasses de vàter: El lavabo xinès és un món a part, amb un ecosistema propi d'olors, rastres, canonades que ballen i motxos fastigosos. Els xinesos han decidit prioritzar el nacionalisme davant el pragmatisme, i hi ha pocs lavabos que no siguin latrines, el seu mètode de tota la vida. Per a la nostra comoditat, però, la residència sí que té bany occidental. Per això, sempre es surt de casa pixat i cagat. 
• Calefacció: El 15 de març el govern tanca la clau del gas. Si es vol seguir amb calefacció, s'ha de pagar una estufa elèctrica o similar. És igual que el dia 17 nevi sense previ avís, fins a enfarinar tot el paisatge. I millor serà que donem les gràcies d'haver tingut aire calent uns mesos, perquè més avall del Iangtse, al sud de la Xina, no hi ha calefacció en tot l'any. Per això, la primavera aquí és una necessitat més que un desig.

Nom / 名字

Als amics de Barcelona, encara els sorprèn i els fa gràcia. "I com és el teu nom en xinès?" A mi també me'n va fer en un principi, quan fa dos anys i mig vaig començar classes. "Haide" o 海德, va decidir la meva professora. Si més no, haig d'admetre que, per la reacció que tenen els xinesos quan el senten, sembla que està ben triat. Fins on he vist, els noms en xinès d'occidentals s'elegeixen en part intentant que hi hagi una certa homofonia amb l'original, però també vigilant amb el sentit dels caràcters i del nom en conjunt. No és una feina fàcil, doncs als estrangers sovint se'ns escapen determinats matisos del caràcter (més masculins o més femenins, determinades connotacions...) que poden acabar fent que et posis algun nom més que desafortunat.
Un exemple fàcil d'entendre sobre aquesta transformació de noms, i que a mi em fa molta gràcia, és el de la Coca-Cola (no, les marques tampoc se n'escapen). El seu assessor asiàtic va aconseguir trobar amb un nom que s'aproximava sonorament a la paraula Coca-Cola: "Kekoukele". El millor, però, és que el nom s'escriu ajuntant l'adjectiu deliciós "可口" a la paraula Cola "可乐": "可口可乐".

En el meu cas, "Haide" pot semblar que no soni molt similar a Eduard, però transformar el meu nom al xinès és difícil a nivell sonor. A més, tenint en compte que el nom és la suma dels caràcters "Oceà" i "Virtut", el resultat final, traduïble per "Oceà de Virtut", trobo que sona francament espectacular. És un d'aquests noms orientals que tan agraden, d'una solemnitat hiperbòlica molt divertida: "Parc dels turons fragants", "Sala de la Benevolència i la Longevitat", "Porta de la Pau Celestial".... tots noms reals. Llocs d'aquests que sonen tan impressionants, que al final, quan t'acostes a la Ciutat Prohibida i veus l'estat amb el qual es troba la "Sala de l'Harmonia Preservada" t'enduus una decepció.
Doncs bé, no ha estat fins arribar aquí que me n'he adonat de la importància del teu nom en xinès. Per primer cop, ha deixat de ser una anècdota per passar a formar part de la teva identitat, ja que és el nom que uses a classe, i amb el que es dirigeixen a tu professors i companys. Ho has d'acceptar. Al principi, quan et passen la llista, escrius els dos noms: Eduard/海德. És inútil. Ja ets "Haide". Des del moment que t'has assegut al seient de l'aula ho ets. Sense ni plantejar-t'ho, has passat a tenir dos noms. Estigueu tranquils, però: la meva identitat, sota el nom que sigui, segueix sent la mateixa. Altres elucubracions les deixarem per a justiciers amb capa i antifaç i escriptors aficionats a històries tipus "Dr. Jekyll i Mr Hyde".

Qianlong (una entrada educativa)

Veieu aquest senyor amb cara de cansat i un vestit que sembla comprat al xinès de la cantonada?

Us presento a Qianlong, emperador xinès del segle XVIII. Si mai passegeu per Beijing, els grans punts de visita obligada van ser construïts per ell. I si ja estaven construïts, va ordenar que el milloressin. Totes les grans visites de la capital tenen alguna placa explicativa on s'explica a l'estranger quin paper va jugar-hi Qianlong.

Qianlong seria, perquè ens entenguem, la Reina Victòria de la Xina. No per la roba, sinó pel seu mandat de llarga durada, de més de mig segle, i perquè es recorda la seva regència com una època especialment esplendorosa. El país va incorporar els territoris del Xinjiang, que encara manté avui com a regió autònoma, i que són un focus de problemes degut a que els seus habitants originaris són musulmans d'ètnia uigur. A més, va enviar les tropes al Tíbet per tal de protegir-los de tribus nòmades, i va proclamar el Dalai Lama governant, assegurant-se la influència sobre la zona. Sí, el paral·lelisme amb els primers anys dels comunistes al Tíbet és obvi.

El nostre emperador va ser, a més, un gran amant de les arts xineses en les seves diverses vessants, va practicar un confucianisme exemplar (sense deixar de banda el buddhisme present a la cort) i un magnífic censor que va dur a terme importants campanyes contra autors que va considerar perillosos.

Mai va ser, però, xinès. Qianlong, com tota la dinastia Qing, la darrera de la història xinesa, formava part d'una família manxú (sí, sí, de la regió de Dersu Uzala), que havia aprofitat una revolta popular xinesa i el buit de poder per fer-se amb el títol de "fill del cel" (que és com deien per aquí allò de "por la gracia de Dios"). En el procés, i de fet des d'anys abans, havien començat a agafar formes xineses que els van ajudar a consolidar el seu poder al tro. Quan va caler, però, van marcar distàncies amb els xinesos han i van crear determinades imposicions que en el nostre imaginari associem totalment a la Xina, com la trena del cabell. Quan l'imperi va començar a trontollar, un símbol de rebel·lió era el tallar-se aquesta cueta, sinònim d'una obligació que venia de fora.

Qianlong va ser, però, també el primer emperador xinès que es va tenir que enfrontar amb Occident. Ell va rebre l'ambaixada del britànic George Macartney el 1793, que a part d'intentar afalagar-lo amb regals provinents del Vell Continent, volia negociar millors condicions pel comerç d'opi i altres productes, i l'obertura de ports xinesos als vaixells anglesos. Qianlong va negar-se a millorar les condicions comercials, i va menysprear els regals tractant-los de poc més que andròmines. Era una de les últimes vegades que la Xina podia mirar per sobre l'espatlla als occidentals. Al llarg del segle següent, els grans imperis europeus, Estats Units i finalment Japó van derrotar al gegant asiàtic i li van imposar tractats de tot tipus. Qianlong va ser així, segurament, l'últim emperador que va poder gaudir de l'esplendor imperial xinesa.

No us sorprengui que de cop em doni per escriure sobre aquest home, doncs és ben veritat que ha deixat empremtes seves per tota la capital. No vull que us prengueu l'entrada com una lliçó d'història, doncs això és només un petit i molt modest esbós, però crec que conèixer històries com aquesta i anar ajuntant les petites peces del puzzle pot ajudar a entendre una mica millor la Xina. Com a tots llocs.

Coses que he après durant un cap de setmana a Beijing / 上周末在北京我发现的事

Després d'un cap de setmana atrafegat, voltant per la capital, aquí us deixo alguns descobriments, i alguns pensaments que he recordat voltant pels hutongs:

• Pels que no tenen temps a perdre, el moderníssim tren ràpid entre Beijing i Tianjin és perfecte. El viatge Barcelona - Mataró sembla una eternitat al seu costat!

• Si a l'hostal dorms a l'habitació amb els recepcionistes i et pentines al costat de la filla de la família, que es prepara per marxar a l'escola, no et sorprenguis.
• Passejar per les galeries d'art, les tendes i fer-se les fotografies de rigor amb les estàtues del Districte artístic 798 pot fer-te replantejar si Beijing és o no una ciutat cosmopolita. 

• La tenda Apple de Sanlitun està plena. Sempre. I principalment de xinesos.
• De tant en tant, alguns dels tràilers de pel·lícules xineses que veus al metro poden no semblar tan allunyats del Hollywood més pur. Després de tot, Hong Kong ja porta uns anys al negoci. O jo m'estic acostumant als seus gustos.
• La visita a la Torre del Tambor i la de la Campana val la pena per la placeta entre els dos edificis els carrers del voltant, i l'ambient que s'hi respira. Voluntaris de barri xerrant, avis fent partides d'escacs xinesos i gossets corrent. Sempre que sortegis als conductors de rickshaws.

• Veure les runes del palau d'estiu, destrossat per tropes franceses i angleses per tal de posar fi a la 2a guerra de l'opi, activa la teva mala consciència occidental. És impossible no pensar en si els xinesos coneixen allò de "la venjança és un plat que es gaudeix més fred", i et preguntes si encara esperen per a la seva vendetta. Metres més enllà, però, el bust de Victor Hugo, que va clamar contra la destrucció d'aquest monument, tranquil·litza als suspicaços i apaivaga els remordiments de l'home blanc occidental. Al cap i a la fi, aquesta part del palau d'estiu va ser dissenyada pels jesuïtes europeus que hi havia a la cort manxú. Per això, quan passeges per entre determinades columnes intactes, tens la sensació de rondar Roma i no pas Beijing.

• Els hutongs poden ser uns llocs encantadors i un parany per a les carteres dels occidentals si es cuiden una mica. Només cal passejar per llocs com Nanluogu Xiang i les ribes dels llacs Qianhai i Houhai. Qui no hi compraria una samarreta del chairman Panda o prendria alguna beguda a la vora de l'aigua?  No tots els hutongs han de ser demolits per tal d'adaptar la ciutat al segle XXI.

• Escoltar a l'escriptor Yu Hua criticar tranquil·lament al govern i la seva corrupció, i parlar de reformes polítiques i la tragèdia de Tian'anmen en una conferència al bell mig del barri més modern de Beijing té el seu morbo. Per desgràcia, la majoria de cares al públic eren occidentals.

• Quan "tornar a casa" equival a arribar a la universitat de Tianjin, saps que encara queda molta aventura per viure.

(Haig d'agrair a la Núria Ribas les fotografies de la conferència i el palau d'estiu, ja que són seves)  

Saber / 知道

Haig d'admetre que, en el petit oasis occidental en el que em moc aquí, hi ha una cosa que em fa especial gràcia. Tothom qui ha estat una temporada a la Xina, té una teoria. Té l'explicació. Es necessita trobar una lògica, un intent d'entendre tot allò que veus, escoltes i molts cops només intueixes al teu voltant. Una estranya combinació inintel·ligible de modernitat a batzegades, tics tercermundistes, tradicions mil·lenàries, simbologia comunista, consumisme desenfrenat i contaminació rampant i boscos de grues. Davant tot plegat, és normal que t'entrin ganes de respondre a la gran pregunta, la del milió de dòlars: "Què dimonis està passant aquí?"
Però això no és gens fàcil. Jo, per descomptat, havent passat un únic mes en una sola ciutat al nord del país, no ho intentaré. Però ja n'he escoltat unes quantes, de respostes. Entre els punts que més es fan servir quan es vol donar LA explicació, apareixen conceptes tan (aparentment) allunyats com la revolució socialista, els preceptes confucians mil·lenaris, la societat presuntament hermètica o el capitalisme en el seu estat més cru i retorçat. I opinions de tot tipus sobre la Xina actual, la seva societat i el seu govern. M'és impossible donar per bona una o altre explicació, ja que el més probable és que totes tinguin part de cert. De fet, n'estic segur que totes les opinions són defensables aquí, i si et pares a buscar, trobaràs un exemple que encaixi perfectament amb allò que vols dir. L'únic que pots fer és vindre a veure per tu mateix una petita part del que passa al país. I donar-te compte que, si tothom busca donar una explicació, és perquè aquí en passa alguna de grossa, alguna cosa massa complexa per intentar reduir-la en una frase.
Perdoneu si caic de nou en el tòpic de "terra de contradiccions", però les contradiccions, aquí, són el pa de cada dia. Potser un dia d'aquests, ja sabré, ja tindré una teoria sobre el que passa a la Xina. Arguments de pes, i us en podré donar exemples que hauré vist amb els meus propis ulls. Serà irrefutable. Per tant, el millor que podeu fer és no creure-us-la.

Un mes / 一个月

Avui fa un mes que el meu avió s'enlairava de l'aeroport del Prat. De fet, vaig arribar un dia més tard a la Xina, el 3 de febrer; però per mi l'aventura va començar quan les cares estimades desapareixien darrere del control de la terminal. Crec que recordaré molt de temps aquells primers segons, aquella sensació de, sense saber ben bé perquè, està fent un salt al buit, els nervis i l'alegria i la por i l'expectació barrejats a la meva gola. Les 3 hores d'espera a Heathrow i les 14 hores d'avió posteriors van aconseguir substituir tot plegat per un cansament menys transcendental.
Miro enrere i me n'adono que aquest darrer febrer ha estat, sens dubte, el més rar de la meva vida. I el més interessant. He caminat per Beijing, he començat classes en xinès rodejat d'asiàtics, he anat de farra a milers de quilòmetres de Barcelona. M'he enfrontat a problemes que ni tan sols m'imaginava. I he conegut molta gent nova. Gent gràcies a la qual tot m'ha resultat molt més fàcil. Que m'han fet sentir com a casa, ja sigui anant a prendre alguna cosa a Beijing, fent un cafè per despertar-te entre classes o ensenyant-me on aconseguir allò bàsic per sobreviure al costat de la universitat.
L'altre dia, tres dels 新来的, o nouvinguts, xerràvem a la cafeteria sobre el fet de vindre a la Xina. De com pot semblar un gran pas: anar a La Xina, així, amb majúscules. I de com, un cop arribat, te'n surts. Pas a pas. Sense que ningú entengui anglès. Però recuperes les maletes. Trobes el metro. Preguntes. Arribes a l'hostal.  Com a tots llocs, per descomptat. I a més, doblat en xinès.

Com a bonus track, us deixo la primera foto en terres asiàtiques, al tren de l'aeroport a Beijing. Tot un poema. Per si de cas: sóc el de la dreta. 

Anar a classes / 上课 (Un homenatge)

Ara que ja començo les classes a la universitat xinesa, hi trobo a faltar algunes assignatures. Bàsicament, em dedico a la llengua xinesa, oral i escrita, i crec que serien necessàries algunes lliçons que puguin anar situant al nou vingut en aquest paratge que a vegades se'ns fa tan estrany. Per això, m'he proposat fer arribar, quan tingui un moment, un esquema d'un seguit de matèries al representant del poble que pertoqui, per si els pot interessar incorporar-les al pla d'estudi. Algunes de les meves idees són:

Per què em crida aquest senyor? Interpretació avançada del llenguatge : Una introducció a la parla del carrer xinès, amb consells útils sobre com no espantar-te quan es dirigeixin a tu.

Macroeconomia i microeconomia xinesa: Un estudi per entendre millor la posició econòmica xinesa en el món actual. S'intentarà respondre de forma clara a qüestions com "si Xina ha de governar el món, per què hi puc comprar el sopar per 20 cèntims?" o "aquell cambrer no hauria d'estar a classe?"

El pollastre xinès: art mil·lenari o marranada? Un recorregut per la història de l'escopinada a la Xina, de la dinastia Tang als nostres dies. Taller pràctic al segon semestre.

Cultura de masses a la Xina: Iniciació a l'aparició d'un sistema de cultura popular els darrers anys al gegant asiàtic. Els alumnes hauran d'acreditar gravadora a l'ordinador i un mínim de tres caixes de discs verges.


(Un petit i molt humil homenatge -plagi és una paraula molt lletja- a Butlletí de Primavera, de Woody Allen)