Us presento a Qianlong, emperador xinès del segle XVIII. Si mai passegeu per Beijing, els grans punts de visita obligada van ser construïts per ell. I si ja estaven construïts, va ordenar que el milloressin. Totes les grans visites de la capital tenen alguna placa explicativa on s'explica a l'estranger quin paper va jugar-hi Qianlong.
Qianlong seria, perquè ens entenguem, la Reina Victòria de la Xina. No per la roba, sinó pel seu mandat de llarga durada, de més de mig segle, i perquè es recorda la seva regència com una època especialment esplendorosa. El país va incorporar els territoris del Xinjiang, que encara manté avui com a regió autònoma, i que són un focus de problemes degut a que els seus habitants originaris són musulmans d'ètnia uigur. A més, va enviar les tropes al Tíbet per tal de protegir-los de tribus nòmades, i va proclamar el Dalai Lama governant, assegurant-se la influència sobre la zona. Sí, el paral·lelisme amb els primers anys dels comunistes al Tíbet és obvi.
El nostre emperador va ser, a més, un gran amant de les arts xineses en les seves diverses vessants, va practicar un confucianisme exemplar (sense deixar de banda el buddhisme present a la cort) i un magnífic censor que va dur a terme importants campanyes contra autors que va considerar perillosos.
Mai va ser, però, xinès. Qianlong, com tota la dinastia Qing, la darrera de la història xinesa, formava part d'una família manxú (sí, sí, de la regió de Dersu Uzala), que havia aprofitat una revolta popular xinesa i el buit de poder per fer-se amb el títol de "fill del cel" (que és com deien per aquí allò de "por la gracia de Dios"). En el procés, i de fet des d'anys abans, havien començat a agafar formes xineses que els van ajudar a consolidar el seu poder al tro. Quan va caler, però, van marcar distàncies amb els xinesos han i van crear determinades imposicions que en el nostre imaginari associem totalment a la Xina, com la trena del cabell. Quan l'imperi va començar a trontollar, un símbol de rebel·lió era el tallar-se aquesta cueta, sinònim d'una obligació que venia de fora.
Qianlong va ser, però, també el primer emperador xinès que es va tenir que enfrontar amb Occident. Ell va rebre l'ambaixada del britànic George Macartney el 1793, que a part d'intentar afalagar-lo amb regals provinents del Vell Continent, volia negociar millors condicions pel comerç d'opi i altres productes, i l'obertura de ports xinesos als vaixells anglesos. Qianlong va negar-se a millorar les condicions comercials, i va menysprear els regals tractant-los de poc més que andròmines. Era una de les últimes vegades que la Xina podia mirar per sobre l'espatlla als occidentals. Al llarg del segle següent, els grans imperis europeus, Estats Units i finalment Japó van derrotar al gegant asiàtic i li van imposar tractats de tot tipus. Qianlong va ser així, segurament, l'últim emperador que va poder gaudir de l'esplendor imperial xinesa.
No us sorprengui que de cop em doni per escriure sobre aquest home, doncs és ben veritat que ha deixat empremtes seves per tota la capital. No vull que us prengueu l'entrada com una lliçó d'història, doncs això és només un petit i molt modest esbós, però crec que conèixer històries com aquesta i anar ajuntant les petites peces del puzzle pot ajudar a entendre una mica millor la Xina. Com a tots llocs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario