Una recomanació literària

La literatura clàssica xinesa, tot i haver-la estudiat, mai m'ha resultat atractiva, a diferència de la contemporània. Es va tardar molt a acceptar les novel·les, el teatre i els contes com a part del món cultural, i quasi fins a la dinastia Qing, només es consideraven art (文) uns pocs gèneres literaris: els manuals i assajos, especialment els filosòfics, la poesia i, per descomptat, la gran obsessió xinesa: la historiografia*. I en alguns casos, una barreja dels tres gèneres, que sí dóna una aura mística a assajos com el Llibre del Dao i el De o el potser-massa-reinterpretat Art de la guerra, però que a la vegada els fa especialment críptics. Per tan us puc parlar poc del tema, malgrat que determinades novel·les posteriors, amb aires una mica més moderns, o populars, sí que em poden cridar l'atenció. Com no tenir curiositat pel Viatge a l'Oest, si saps que un dels seus protagonistes ha inspirat aquella autèntica revolució manga que va ser el personatge de Son Goku?
A diferència de Xina, estudiar la literatura clàssica japonesa va ser per a mi una grata sorpresa. Es tracta d'un cànon que té històries i formats per a tots els gustos: poemes zen, èpiques samurais, haikus de granotes saltimbanquis, diaris de viatge per les illes, històries de galans de la cort, contes de fantasmes, jugadors i prostitutes, titelles que són patrimoni de la humanitat... i el teatre noh. Haig d'admetre, però, que no tindria prou sang freda per aguantar una funció sencera de noh sense riure, malgrat sigui una de les arts més apreciades de Japó. Dec ser massa vulgar.
La obra de la que us volia parlar forma part d'aquesta tradició japonesa, però té algunes característiques que la fan diferent. Es tracta del Diari de Capçalera, de Sei Shonagon. L'autora era una de les damisel·les de la cort imperial, i el text en qüestió no és més que el diari que guardava sota el coixí i omplia cada nit amb els seus pensaments, trivialitats i anècdotes sobre allò que passava a la Cort. Un text fresc i senzill, sense pretensions literàries. I tot, per cert, narrat amb una mirada cínica i altiva, freda, distintiva de la seva posició social. Era, probablement, el que avui en dia es podria considerar una "harpia". (sí, he dit harpia a una autora de fa 1000 anys, ho sé)

I és que no m'és difícil imaginar ara a Sei Shonagon fent de comentarista de moda, o de cronista social (si és que aquest ofici encara existeix). O sent la blogger del moment. De fet, entre els seus pensaments, la bona de la Sei inclou un seguit de llistats, que engloben tota mena de temes, i que molts cops són francament divertits i contemporanis. Així, fa mil anys al Japó, Sei feia una llista de "Coses rares", que incloïa: "un gendre elogiat per un sogre/ No tacar de tinta el quadern en el que es copien relats[...]/ Una pinça de plata bona per a depilar-se". O una altra, de títol "Coses que inquieten", com: "Menjar maduixes a la foscor/ Una festa on una no coneix a ningú". I per descomptat, "L'aigua que una beu al llevar-se durant la nit", dins de "Coses que alegren el cor".
Llegeixes coses així, i és impossible no preguntar-te: segur que hem canviat tant?



PD: Heu menjat mai maduixes a la foscor?

*Criticar el present a través del passat és una de les aficions nacionals des de fa mil·lenis. Als anys 60, la crítica vetllada que va fer un polític del projecte econòmic del Gran Salt Endavant, establint paral·lelisme amb un emperador Ming, va provocar un contraatac de Mao, i va encendre la metxa de la ja-reconeguda-com-a-desastre-nacional Revolució Cultural.