Un mes / 一个月

Avui fa un mes que el meu avió s'enlairava de l'aeroport del Prat. De fet, vaig arribar un dia més tard a la Xina, el 3 de febrer; però per mi l'aventura va començar quan les cares estimades desapareixien darrere del control de la terminal. Crec que recordaré molt de temps aquells primers segons, aquella sensació de, sense saber ben bé perquè, està fent un salt al buit, els nervis i l'alegria i la por i l'expectació barrejats a la meva gola. Les 3 hores d'espera a Heathrow i les 14 hores d'avió posteriors van aconseguir substituir tot plegat per un cansament menys transcendental.
Miro enrere i me n'adono que aquest darrer febrer ha estat, sens dubte, el més rar de la meva vida. I el més interessant. He caminat per Beijing, he començat classes en xinès rodejat d'asiàtics, he anat de farra a milers de quilòmetres de Barcelona. M'he enfrontat a problemes que ni tan sols m'imaginava. I he conegut molta gent nova. Gent gràcies a la qual tot m'ha resultat molt més fàcil. Que m'han fet sentir com a casa, ja sigui anant a prendre alguna cosa a Beijing, fent un cafè per despertar-te entre classes o ensenyant-me on aconseguir allò bàsic per sobreviure al costat de la universitat.
L'altre dia, tres dels 新来的, o nouvinguts, xerràvem a la cafeteria sobre el fet de vindre a la Xina. De com pot semblar un gran pas: anar a La Xina, així, amb majúscules. I de com, un cop arribat, te'n surts. Pas a pas. Sense que ningú entengui anglès. Però recuperes les maletes. Trobes el metro. Preguntes. Arribes a l'hostal.  Com a tots llocs, per descomptat. I a més, doblat en xinès.

Com a bonus track, us deixo la primera foto en terres asiàtiques, al tren de l'aeroport a Beijing. Tot un poema. Per si de cas: sóc el de la dreta.