Cabell / 头发

Havia arribat el moment. Comença a fer massa calor com per aguantar el meu cabell llarg. Per tant, armant-me de valor, vaig decidir anar a la perruqueria xinesa. Ja sé quines connotacions té per tothom el concepte "perruqueria xinesa", però aquí totes les perruqueries són xineses. I bé que hi ha gent que s'hi talla el cabell.
Per tant, vaig demanar a una companya de classe si em podia dir on anava ella a tallar-se el cabell. "És un lloc una mica més car que la resta, però ho fan prou bé". Fins a la porta de la perruqueria no vaig recordar-ho: a Xina, com ja he dit algun cop, la bona qualitat es mesura per com d'hortera és un lloc. Així que em vaig endinsar a l'espaiosa perruqueria, tot marbre negre, daurats i miralls amb marcs de color coure. L'escena es completava amb, a part de les noies amb uniforme rosa i vermell, unes xineses de mitjana edat rodonetes tallant-se el cabell, i un parell de perruquers xinesos afeminats, que donaven al conjunt un toc francament almodovarià.
amb una fotografia i el mantra "短短一点" ("una mica curt") com a principals ajudes per fer entendre el que volia, vaig seure a la cadira de perruqueria. "Vols un té, o un cafè?". Com que vaig dir que no, em van dur un got d'aigua calenta (tot un clàssic dels locals xinesos). El primer que van fer va ser amassar-me els cabells amb xampú, fins al punt que vaig arribar pensar que en volien fer fideus xinesos. Durant uns segons, el meu aspecte s'acostava perillosament al Krusty dels Simpson. Acte seguit, tocava rentar-me el cabell. Reclinat a la cadira, amb l'aigua caient-me avall, apareixen un parell de caps xinesos, d'empleades del local. Mentre una renta, i em té immobilitzat, toca la ronda habitual de rialletes i preguntes: "D'on ets?", "Estudies aquí?", "Ens entens?" "Nosaltres podem parlar una mica d'anglès... Hi!".
I tornem a la cadira. Entra en acció el perruquer, que treballa ràpidament i sense dir res, un detall que agraeixo. No va tardar massa a acabar. Ja tenia el cabell curt de nou. No em va semblar que m'haguessin fet cap desgràcia, i em vaig encaminar al taulell determinat a pagar els 60, 70 kuais que esperava que em clavarien. Entre noves preguntes, m'agafen 15 kuais de la cartera. 15 kuais! Això no arriba a 2 euros! Content, i amb el clatell destapat, vaig sortir al carrer.
Com a apunt final, i tornant al tema de la "perruqueria xinesa", ho confessaré: en el transcurs del rentat de cabells, em van donar una clau. No puc traduir el que va dir la noia que me la donava, ja que m'ho va dir ràpidament i no ho vaig entendre. Només sé que no era pas de cap taquilla, i que amb la mateixa rapidesa que havia arribat, me la van treure de les mans quan vaig anar a pagar. La resta, són suposicions.

Sant Jordi / 圣乔治

No és que vulgui donar-vos cap pena. Com crec que podeu notar, l'experiència a la Xina està resultant genial, i amb prou feines em puc creure que la propera setmana ja estarem a maig. Ara bé, tots tenim dret a petits moments de nostàlgia, fiblades que, durant uns segons, se't claven a l'esquena. Apareixen a vegades quan mires al cel i contemples el núvol gris que tapa el Sol, i et preguntes el temps que farà a Barcelona; o quan és cap de setmana i et disposes a menjar sol davant l'ordinador uns fideus preparats, i penses en quin menú hi haurà a casa; o, fins i tot, quan algú menciona un bar,  una discoteca... i et poses a comptar les canyes que deus a alguns amics que ja fa uns mesos que no veus, i les anècdotes que et mors de ganes d'explicar. Tan aviat com han aparegut, fas fugir aquests pensaments, i et centres en l'aventura que estàs visquent.

Doncs bé, la diada de Sant Jordi era un dia que tenia tots els números per convertir-se en una data esquitxada per l'anyorança. Sabia que Facebook i similars s'omplirien d'imatges de Barcelona engalanada, preparada per celebrar la festa. Estava convençut, a més, que els records de la diada d'anys anteriors em semblarien especialment brillants, les passejades pels carrers del centre més encisadores que mai, i que, dins el meu cap, la Barcelona de Sant Jordi no tindria un sol núvol al cel. Calia foratijar la nostàlgia, i per això, s'havia de portar aquí també una mica de Sant Jordi. Ho vam aconseguir.

Al matí, a classe de conversa, havíem demanat al professor d'explicar una "tradició molt important". Per tant, amb un xinès limitat, molt suport visual, i unes quantes noies fent-nos fotos des dels pupitres, vam intentar explicar la llegenda de Sant Jordi i el drac als companys japonesos i coreans.  Sense entrar en masses detalls, i tot i que aquest gir final de "i la sang es va convertir en roses" va costar una mica, crec que vam sortejar el precipici cultural. Per descomptat, per explicar la tradició del llibre, no podíem parlar de Cervantes i Shakespeare, sinò de塞万提斯 i 沙士毕业, o "Saiwantisi" i "Shashibiya", respectivament. Ah! I res, de Sant Jordi, e! Aquí, se li ha de dir "ShengQiaozhi/圣乔治".

I malgrat que a alguns els ofendrà que arranquessim amb un "és el nostre Sant Valentí", crec que la idea va quedar prou clara. L'apunt final el va aportar el professor, que, abans de començar la lliçó, assenyalava: "A Europa, els dracs sempre són dolents... aquí, això és impossible".

A la tarda, tocava regalar roses a les meves princeses tianjineses. No va ser difícil trobar una "花店", una floristeria. O això hi deia al rètol que penjava d'aquella finestra d'apartament a peu de carrer. Començo a estar acostumat a aquestes coses. Vaig trucar a la finestra, em van obrir, i una àvia xinesa i la seva filla de mitjana edat, em van fer passar a dins de casa a través de la finestra. D'una nevera de gel, d'aquestes de gasolinera, van treure un gerro ple de roses i altres flors. N'hi havia de roges, de roses i de grogues. Per descomptat, havia de comprar les vermelles. Les dones, però, estaven encaparrades amb què m'enduguès les grogues o les roses. No entenien el perquè de la meva tria. "Les vermelles no són bones!". Tenien raó, sí, eren les que estaven més marcides, però jo volia roses vermelles! Finalment, vam arribar a un acord: n'agafo de roses i de roges. I van començar a preparar el ram, remugant. "Però el proper dia, agafa de grogues, e!". I sí, amb un ram de roses a la mà, caminant de tornada a la universitat, era un home satisfet.

A Barcelona, Londres o Tianjin, donar sorpreses i regalar roses a gent que aprecies és igual de bònic, i per tant, no cal que us expliqui com va anar. Fins i tot jo en vaig rebre'n alguna! El que sí us puc dir és que vam tenir el nostre bocinet de Sant Jordi per aquí. I quasi no vaig trobar a faltar la festa. Quasi.

Good Morning, Tianjin (un homenatge II)

PP MIC1: Booooooooon diaaaaaaaaaa, Tianjiiiiin!!!!!!!!!!!
És hora de llevar-se, dormilegues! Ja heu fet els vostres exercisis de Taiqi, avui? I a què dimonis esteu esperant? Ho sé, jo també quedo en ridícul sovint davant aquells avis xinesos que semblen Bruce Lee, no patiu... Ànims!
Des del servei meteorològic ens informen queeee: fa. un. sol. es-plèn-did! Un detall que aquí no podem observar gràcies al nostre núvol de pol·lució! Però... sempre és bo saber-ho, no creieu?

PC: FALCA_TRAFICHONKHONK 00:06''

PP MIC 1: Anem a fer una repassada ràpida al trànsit a aquesta hora del matí: ens informen que tenim retencions denses a Nanjing Lu, Chongqing dao, Xiangang Lu, Machang Dao, Jiulong Lu, Kunming Dao, Lanzhou Lu, Hebei Jie, el primer anell, el segon anell, el tercer anell i la zona propera a l'estació principal, i per descomptat, l'autopista al port. Sembla ser que a la resta de Xina la cosa està també saturada. Ens arriba una nota d'última hora explicant que la circulació està especialment complicada a la zona de Dahutong, on un cotxe ha xocat amb un camió que transportava imitacions de carteres Nike. Finalment a la col·lisió s'han vist implicats 7 cotxes, 15 bicicletes, 4 carros a motor, tres vianants que tenien ganes de cridar a algú, 8 motos, un parell de rickshaws i un carro de cavalls. El camioner ha aprofitat l'ocasió per començar a vendre les carteres, encara en bon estat, al mig de la calçada. Davant l'èxit que ha tingut, es preveu que en les properes hores s'ampliï el mercat fins a aquell tros del primer carril. La circulació és fluida a la resta de carrer. I recordeu que si agafeu el bus, les obres a Shaoxing Lu fan que el 856 sigui ara el 931, el 931 hagi passat a fer el recorregut del 13, el 13 circuli ara pel seu recorregut habitual, però passant per les 5 avingudes, i el 754 ningú sap ben bé on para. El conductor que sordeja avui condueix el 903, per tant ja ho sabeu, al arribar a la vostra parada, heu de cridar XIACHE! ben fort. Des de l'emissora desitgem bon viatge!

PC: FALCA_BONDIA 00:07''

PP MIC 1: Passem tot seguit a fer una repassada al menu del dia de la cantina de la universitat. I per això tenim aquí a la cuinera en cap del local, la senyora Cheng. Bon dia, senyora Cheng.
PP MIC 2: Bon dia.
PP MIC 1: Què tindrem avui al nostre restaurant preferit?
PP MIC 2: Avui hem preparat sopa de fideus, fideus amb carn, fideus picants amb carn, sopa de fideus picants, fideus d'arròs, arròs blanc, arròs fregit, arròs fregit amb carn, arròs picant amb carn, fideus d'arròs picants, fideus d'arròs amb carn, carn picant amb arròs, sopa de fideus d'arròs picant amb carn i el nostre tofu casolà.
PP MIC 1: Wow, senyora Cheng, tot sona deliciós! Heu solucionat aquell escapament d'aigües residuals a la tercera planta?
PP MIC 2: ...
PP MIC 1: Moltes gràcies, senyora Cheng, fins la pròxima. Ja ho heu sentit, nois, millor menjar a Stinky Street!

FI 2P PC: MARGROC 02:28''

PP MIC 1: I ara, un petit joc: imagineu-vos a les meravelloses platges de Qingdao... estirats a la sorra... lluny dels sorolls, bevent una... Tsingtao, què si no?

FO PC: MARGROC 02:28''

PC: PUBLI_TSINGTAO 00:34''  (哈哈我。。。喝好喝!)

PP MIC 1: Ja sabeu que Tsingtao és la cervesa que et transporta a les platges de Shangdong, i aquí és el  nostre licor preferit, sempre bevent de manera responsable. Gràcies a ella us arriba la següent cançó, perquè us aneu despertant! Són The Rivieras!

PC: THE RIVIERAS_CALIFORNIASUN 2:26''

Sorra i seda / 沙和丝绸

Arribats a Dunhuang, i fins a la nostra tornada via Lanzhou, segurament el sentiment que millor pot explicar aquells dies és el de trobar-te enmig del no res. De fet, l'estació de la ciuat-oasi de Dunhuang, a l'extrem oest de Gansu, es troba literalment enmig del no-res, en un punt intermedi entre les coves de Mogao i la població. És una sensació agradable, després de dos mesos a una gran urbs xinesa.

Un cop arribats aquí, el primer que fem és buscar un taxi que ens porti cap al municipi. Dunhuang, ho haig d'admetre, no és com me l'esperava. Els meus records d'imatges vistes per televisió i fotografies, i probablement una imaginació romàntica desbocada, havien fet que m'esperés un petit poble amb carrers sense asfaltar, cases antigues i mercats amb carros de fusta plens de fruita fresca. Res d'això. Dunhuang es sap amo i senyor de les properes coves de Mogao, un dels descobriments arqueològics del segle passat i patrimoni de la humanitat, i la ciutat és una oda a elles, i al turisme que aporten. Hotels, busos i paradetes de souvenirs estan preparades per als visitants, i més concretament, per a captar diners dels visitants. A més, l'avorrit urbanisme xinès, que borra qualsevol rastre de centre històric antic o edificis centenaris, ha acabat d'esborrar tot allò que podia sonar a antic*.
Seguim però, a Dunhuang. Ciutat clau de la ruta de la seda, última parada abans d'entrar a les sorres del Taklamakan, on els viatgers havien de decidir si intentar vorejar el desert pel nord, o pel sud. Seguim, per tant, menjant i dormint enmig del no res, rodejats de quilòmetres i quilòmetres d'esplanades buides. I aquest sentiment de tranquil·litat, de calidesa silenciosa amb la que et rep la ciutat, probablement sigui el major llegat dels segles passats. I uns pinxitos de carn de xai molt bons!

La visita obligada és Mogao, i abans que pugueu dir "ciutat-oasi", som al bus direcció al lloc. Les coves, ornamentades amb pintures i escultures buddhistes, eren el lloc on els mercaders feien ofrenes abans de continuar amb el viatge. El redescobriment de les coves i un gran nombre de manuscrits, entre ells el que es creu el primer text imprès, el Sutra del diamant, a principis de segle, les va popularitzar. Durant la visita s'explica, diverses vegades, com francesos, britànics i altres estrangers van usurpar el patrimoni nacional, enduent-se part dels tresors de Mogao al seu país.

Avui, la visita a Mogao és estranya. Sempre acompanyat pel guia, se't deixa veure deu coves dels centenars que hi ha, on has de triar entre escoltar les explicacions o intentar fixar-te amb les parets completament pintades. Has d'estar atent si vols trobar a les apsares, les nimfes voladores que segueixen tocant música des dels murals, i que s'han convertit en el símbol de Dunhuang. A mi mateix me les van haver d'assenyalar per a que les arribés a veure. Tot plegat, fent servir la teva pròpia llanterna, ja que la cova no té cap mena d'il·luminació interior. No cal ser restaurador artístic per entendre que, 80 visites al dia, amb turistes animats a assenyalar els murals amb les llanternes, no poden fer cap bé a les pintures centenàries. I sí, veig els meus 3 primers buddhes gegants, però me'n vaig sabent que la màgia de Mogao es troba en les petites històries dels murals, que amb prou feines es poden contemplar.
Finalitzada la visita, la ciutat ens ofereix una agradable sorpresa: per un mòdic preu, les primeres dunes del desert estan habilitades perquè els turistes escalin, vagin amb camell i es creguin Marco Polo durant una estona. Tot, amb unes ridícules botes de tela taronja fluorescent, que si bé destrossen qualsevol fotografia, impedeixen que t'omplís de sorra les sabates.

Ja només queda passejar pels mercats i les paradetes a mig tancar de la ciutat, i provar algun plat de per aquí. Com per tants altres, Dunhuang ha estat una ciutat de pas, i l'endemà al matí agafem el tren de nou.



*Fins on he vist, una de les coses que m'és m'irrita de la ciutat xinesa és la seva falta d'un centre històric clar. Segurament sigui una concepció molt europea de l'urbanisme, però el meu impuls al arribar una ciutat és preguntar pel "casc antic". Sol ser en va, doncs els xinesos s'han afanyat a ensorrar-los sota ciment i uns edificis sovint grisos. Fins i tot els hutongs de Beijing es veuen amenaçats a diari, rodejats de grues i grans avingudes que volen obrir pas al progrés.

Passejada matinal / 黎明时散步

Ho admeto, m'és difícil escriure aquesta entrada. No vull quedar com un d'aquells pallussos de la zona alta barcelonina, fascinats pel Tíbet i els lames, que no n'entenen absolutament res de tot plegat. Aquells que veuen la tenda "Natura" com a porta cap a l'autodescobriment i el creixement espiritual. Però davant de determinats espectacles, no pots fer més que deixar-te envoltar per l'ambient i, intentant no fer massa soroll, avançar amb la boca oberta. I això és el que em va passar poques hores abans de marxar de Xiahe.
Sembla ser que, pel que ens explica la nostra amiga xinesa del lloc, i pel que diu la guia turística, cada matinada monjos, peregrins i devots fan una volta de tres quilòmetres al monestir de Labrang mentre surt el Sol entre les muntanyes. Tan atenta com sempre, i fent-nos sentir pitjor que mai, ja que la obligàvem a llevar-se a hores intempestives, la nostra companya ens promet, abans de deixar-nos anar a dormir, que ens hi acompanyarà la propera matinada. Així que quedem vora les 6 del matí a la porta de l'hostal.
Tot i que els llençols se´ns enganxen, ens llevem a l'hora convinguda, i al poc ens trobem els tres caminant per la fosca, motxilla a l'esquena i llanterna a la mà, avançant cap a l'entrada de la part tibetana del poble.
En un primer moment, al arribar-hi, no sembla que hi passi res. És fosc, i amb prou feines veiem gaire més enllà. Comencem la passejada caminant al costat dels passadissos amb rodes d'oració. A poc a poc, però, comencem a sentir murmuris i petjades. De les portes de varies cases surten ombres, algunes amb túniques morades, d'altres amb robes de muntanya, que ens passen per davant i tornen a desaparèixer a la fosca sense que en puguem distingir el rostre. Pel nostre costat, algunes persones passen fent girar les rodes. El silenci s'omple dels grinyols que fa la fusta antiga donant voltes, acompanyat pel so de campanetes penjades de sostres que no veiem. De tant en tant, algú passa recitant versos que no entenem, o deixem enrere un penitent que s'agenolla i s'estira al terra per, acte seguit, seguir amb la seva feixuga marxa. Tots seguim en la mateixa direcció, però sense arribar mai a ser un rierol consistent de persones.

Arribem a l'extrem del monestir, i toca tornar enrere, donant la volta a l'estupa de rigor. Ara, el camí enfila cap a la muntanya, i passem per darrere dels edificis. El cel començar a clarejar, i comencem a distingir cada cop millor als nostres acompanyants. "És part dels deures que tenen els monjos del monestir, fer aquesta primera passejada", ens explica la noia de Xiahe. "De vells, tots estan en forma". Mentre ens parla, ens va fent parar perquè deixem passar a devots i monjos.
Ja és clar quan veiem el final del recorregut. Aquí, ens trobem amb els que ens han acompanyat durant el trajecte, fent voltes i resant a l'estupa que marca el final del recorregut.

Recorrem el principal carrer de la ciutat, deixant enrere la vida del monestir per trobar-nos amb les persianes de les botigues i les cares endormiscades dels més matiners. Ens toca agafa de nou el bus. Prop de 4 hores fins a Lanzhou, amb maniobres de conducció impossible incloses, per, després d'un refrigeri i una volta per la ciutat amb bona companyia, agafar de nou el tren. Aquesta nit hi dormim, mentre avancem cap a l'extrem oest de la província, Dunhuang, en un trajecte de 14 hores. Demà, quan s'obrin les llums del vagó i el revisor ens demani el bitllet perquè ens apropem a l'estació, els monjos de Labrang estaran fent de nou la seva passejada matinal. És un pensament que, no sé perquè, em recomforta.

Sabor tibetà / 藏族的味道

Tot i que 4 hores amb bus pugui ser un viatge excessiu, avançar des de Lanzhou cap al sud de la província és interessant. Des de la finestra pots veure famílies llaurant els camps, amb els nens petits obedientment quiets al costat dels seus pares, algun bou fent la feina bruta i una quantitat exagerada de mesquites escampades per tot el paisatge. La majoria amb teulades i uns minarets d'estil clarament xinès però rematats amb la mitja lluna daurada, una combinació força curiosa.

Durant un tros conduïm per una autopista molt nova, i molt buida. Fins arribar a l'atrafegat, polsegós i ple de vida Linxia, un poble de la minoria musulmana dels hui, que sembla conservar l'esperit de lloc de pas de mercaders.

Poc després, creuem una porta amb inscripcions tibetanes. Tot i que la regió autònoma del Tíbet queda molt lluny, la zona on entrem forma part del Tíbet històric, Amdo. El camí comença a enfilar amunt, entre valls i rierols d'aigua ràpida. Ara, es veuen menys pobles, i tots tenen el seu cartell en caràcters xinesos, però també en tibetà.

Finalment, arribem a Xiahe, el nostre destí. Xiahe és, en certs aspectes, com Andorra: un poble entaforat enmig d'una vall, amb un sol carrer principal, ple de comerços, paral·lel al riu. Però molt més petit. A més, mentre Andorra la Vella pot fardar de balnearis, Xiahe té un altre as a la maniga: és la seu del principal monestir de buddhisme tibetà fora del Tíbet, amb uns 1.500 monjos. Aquells que no vulguin pujar al sostre del món, sempre poden deixar-se caure per aquesta regió i impregnar-se de l'ambient tibetà.

A l'estació de busos, ens espera la nostra acompanyant, guia i amiga, que ja ens tenia organitzada la jornada. Si ho vaig entendre bé, era la filla d'una amiga de la mare de la nostra amiga. Però no n'estic segur.

En qualsevol cas, només trepitjar el carrer, te n'adones de l'ambient especial de Xiahe: xinesos d'ètnia han, monjos tibetans, peregrins i algun ciutadà musulmà passegen pel carrer.

Per descomptat, la primera parada és, un cop menjada alguna cosa i deixades les bosses a l'hostal "Potala", el monestir de Labrang. Monestir no és una paraula adequada, doncs més enllà de les sales d'oració, pagodes i estupes, Labrang és un autèntic poblet tibetà annexionat a la ciutat, tot  rodejat per passadissos amb rodes d'oració, una mena de tambors amb pregàries a l'interior, que fas girar per tal de resar.

També es poden veure els inquietants penitents, persones que, per demanar perdó o per obtenir el favor de Buddha, han promès que, mentre peregrinen, cada poques passes s'agenollaran i s'estiraran al terra en senyal d'adoració. "Alguns venen des de Lhasa", ens explica la nostra amiga. Prefereixo no imaginar-me el trajecte.

Feta la volta de rigor pel recinte, comprem l'entrada perquè un monjo buddhista ens deixi veure determinats edificis i ens doni quatre explicacions sobre el lloc, amb un anglès sorprenentment fluid, però d'accent peculiar. Aquí no hi ha ruta establerta, i les sales d'ensenyament, les biblioteques de sutres amb buddhes i boddhisatves guardant-los i els llocs d'oració s'obren segons si hi ha algú o no. Passegem com intrusos entre aquestes parets, sota la mirada atenta dels ferotges guardians protectors tibetans, pintats a les parets, i d'un nen monjo, de 7 o 8 anys, que porta les claus d'algunes sales, i a qui no sembla fer-li molta gràcia obrir-nos-les. "No feu fotos, e!", ens recorda a l'entrada, abans de treure el mòbil i ficar-se a escoltar els tons de trucada de l'aparell.

L'ordre del monestir és la gelugpa, la del Dalai Lama i els barrets grocs, i no és d'estranyar que en un moment donat de la visita veiem una fotografia de "Sa Santedat". El monjo, aprofitant que només els tres estrangers sabem anglès, mentre que la nostra companya xinesa no, comenta: "A vegades cal anar amb compte amb els xinesos, i amb el que diem". Ens insinua que la situació és complicada, per acte seguit ficar-se a riure com un boig, fent gala del bon humor que es sol atribuir als monjos tibetans.

Poca estona després, la tercera visitant del tour, una noia italiana, li comenta al monjo que viu en un lloc fantàstic. El monjo, molt seriós, li respon que tots els llocs poden ser fantàstics segons la gent que hi habiti. Acte seguit, esclata de nou en rialles, i nosaltres ja no sabem si pensar que es tracta de pura alegria, sarcasme, petites perles de filosofia oriental, o una estranya barreja de tot plegat.

Acabada la visita, la nostra amiga anuncia: "Anem a les prades". Ens han parlat de les grans extensions verdes al voltant de Xiahe, un reclam turístic quan les flors floreixen. Entre els iacs pastant, s'han instal·lat algunes casetes que ofereixen voltes en cavall i nits en cabanyes que pretenen imitar les iurtes. Nosaltres arribem durant la temporada baixa, doncs el terra encara és groc. Tot i això, el taxi ens du fins l'entrada de la "Grandma's Tibetan Experience", o això anuncia el cartell d'una petita caseta enmig del no-res. L'experience en qüestió consisteix en fer un berenar amb té tibetà, fet amb llet, i unes pastes que no queden tan lluny dels xurros.

Acabat l'àpat, ens diuen que hem de muntar a cavall. Potser no és el que veníem buscant a Xiahe, però mai saps on trobaràs quelcom d'interessant: tan bon punt arranquem, el noiet que porta els cavalls, que no deu passar dels 17 anys, puja al llom de l'animal d'un bot, i a la que veu que pesquem una mica de xinès, ens comença a parlar de les diferències entre l'ètnia tibetana i l'han, la regió i fins i tot fa una repassada històrica de la fugida del Dalai Lama el 1959! Ens vol deixar clar que ells no són xinesos han, i que fins i tot els seus cavalls són de raça tibetana. Tot, muntant enmig del no-res, amb només les vaques mirant. La censura no arriba, aquí.

Per tancar el dia, sopem amb la mare de la nostra amiga, en un sopar poc pràctic a nivell lingüístic, però divertit. Sabem que és de mala educació no acabar-nos els plats als que ens conviden, però en un sol dia hem menjat fideus picants a les 7 del matí, hem picat pastissets a l'autobús, hem dinat fideus amb carn i hem berenat tibetà. El cos humà té els seus límits.

Abans de dormir, no puc evitar pensar com, en una única jornada aquí, ens hem topat amb dues persones que ens han volgut parlar de la diferència entre ells i l'ètnia han. Sense fer soroll, aprofitant les petites ocasions. Em dic a mi mateix que intentar comprendre la ciutat en un sol dia és impossible, però vaig a dormir pensant que la calma que es respira a Xiahe no deixa de ser una calma tensa.

Uns fideus de bon matí amb el senyor Liu / 上午我们跟六先生吃辣面

El tren arranca a les 14:30. Com tota bona estació xinesa, Beijing Oest és un edifici immens, a vessar de gent de tot tipus que abandona la ciutat. Però els personatges que més criden l'atenció sempre són aquells homes de mitjana edat, o ja grans, amb cara de cansat, pell morena i mans que han treballat molt, i un gran farcell a l'esquena on suposo que porten les principals pertinences.
A dins el vagó es poden trobar famílies, avis, estudiants i tota mena de gent, viatjant junta en els petits compartiments de 6 lliteres. Per descomptat, la presència d'estrangers crida l'atenció allà, i sospitem que abans que el tren hagi sortit de Beijing, ja ens han fet alguna fotografia dissimuladament amb el mòbil, descansant a les lliteres. Si la subtilesa ha estat mai un art xinès, sembla ser que l'han perdut.

Travessant la província de Hebei, la finestra ofereix un avorrit espectacle de camps de cultiu, arbres pelats i petites cases de maó. Apropant-nos a Shanxi, detectem que el paisatge començava a canviar, i l'escenari es torna més àrid. Però es fa de nit, i abans que els llums del vagó s'apaguin, ja dormo.
Vora les set del matí, al sortir d'un túnel, apareix Lanzhou entre muntanyes. Davant l'estació ens espera el pare de la nostra amiga (no pregunteu com ens va reconèixer, que em posaré a riure). La intenció és agafar un bus que surt a les 8:30, i tot i que falta menys d'una hora, no podem trepitjar Lanzhou sense tastar els seus fideus picants, l'orgull de la ciutat. Així que, abans de les 8 del matí, ens trobem menjant fideus picants amb carn de vedella i ou dur en un restaurant de la ciutat, acompanyats pel senyor Liu i un amic seu indeterminat. El meu estomac mereix uns dies de pau després d'aquest viatge.

Des del cotxe, anant cap a l'estació de busos, es perceben les diferències entre Lanzhou i les ciutats de la costa. Aquí, circulen entre la multitud xinesos musulmans, alguns amb grans barbes i gorres típiques, i entre els nous edificis i les grans avingudes es poden veure els minarets d'alguna mesquita sobresortir. Tot plegat sembla donar una certa animació a la ciutat més enllà dels clàxons que acompanyen el tràfic xinès a totes hores. A més, girant alguna cantonada, es pot apreciar el riu Groc, d'un color més aviat cafè amb llet.

L'espera a l'estació de busos ens fa sentir nens petits: amb nosaltres perplexos, veiem com el senyor Liu ens compra els tiquets, ens acompanya al bus, i explica al conductor i tothom que hi havia per allà que ens havíem de trobar amb una altra persona a la nostra destinació. No és difícil llegir el missatge entre línies: "Vigileu-me'ls, pobrets". "I si teniu cap problema, per favor, truqueu-me". Finalment, després d'un quart d'hora esperant amb nosaltres, i amb tot el vehicle informat, l'home ens diu: "Ho sento, nois, me n'haig d'anar a treballar", i entre agraïments, una hora i poc després d'haver-nos trobat, ens deixa tancar els ulls a la butaca del bus. Hi ha moments en que, senzillament, el país es supera a ell mateix per tal de ser més surrealista.


(Un cop més, donar les gràcies a la Nuriette, la meva col·laboradora no oficial, per les seves fotografies, ja que moltes acompanyaran aquesta i les properes entrades)

Gansu / 甘肃 (Una introducció)

Qui viu a la Xina, o la visita, té una quantitat immensa de paisatges i punts d'interés per visitar. Tants, que probablement s'acabi elaborant plans d'excursions i escapades amb un cert regust amarg, de frustració, produït pel fet de saber que és impossible visitar tot el que ofereix l'imperi del centre.

Pel nostre primer viatge, aprofitant les vacances de la festa del Qingming de la setmana passada, vam escollir la província de Gansu. La regió segurament no constitueix el destí preferit dels turistes, ja que molts es decantaran per ciutats cosmopolites com Shanghai o Hong Kong, muts guerrers de terracota, muntanyes plenes de bancals d'arrós o reserves naturals on es pot veure els pandes jugar. Malgrat tot, ens va semblar, encertadament, que Gansu tenia uns quants asos a la màniga que oferir.

Ja us aviso que m'és impossible explicar en una sola entrada allò que hem vist aquests dies. Seria una entrada llarga, de la qual tot acabaríem avorrits. Per tant, sense tindre clar si això ha pretès mai ser un blog de viatges, aquesta setmana s'hi aproparà bastant. Abans, però, volia situar la regió al mapa, i explicar quatre coses per tal que entengueu millor què hem pogut veure aquests dies.

D'una banda, heu de saber que la forma de xurro allargat que té Gansu no és casual: la província voreja al nord el desert de Gobi, i al sud, les muntanyes Qilian, part de la serralada del Kunlun. A darrere, comença l'altiplà del Tíbet i tota la mística que se li vulgui atribuir.

Per tant, si aquesta província s'estén de l'est a l'oest vorejant aquests dos accidents geogràfics és perquè ha estat durant segles el lloc de pas de mercaders que viatjaven de la Xina cap a l'Àsia Central i d'allà, a la resta del món. Gansu, i més concretament la zona coneguda com a Corredor de Hexi són l'inici de la ruta de la seda, la porta del país cap al desert de Taklamakan, a la fronterera província del Xinjiang. Xina va rebre el buddhisme i va vendre la seva seda arreu del món a través d'aquest camí.

Tot plegat fa que avui en dia la zona sigui, malgrat el domini han, un trencadís de regions tibetanes, hui i d'altres minories ètniques que conviuen entre la muntanya i el desert.

No us vull enganyar, però: atansar-se a Gansu també era endinsar-se a la Xina rural, la gran oblidada del miracle econòmic. Em preguntava com seria allunyar-me de les opulentes grans ciutats de la costa.

Donada la lliçó de geografia, cal que expliqui també un altre factor, molt més personal, que ha marcat el viatge. Vam conèixer a través d'un dels companys de viatge, una noia xinesa de la nostra universitat que estudia espanyol i és vinguda de Lanzhou, la capital de la província. Això ha fet que a la ciutat haguem estat acompanyats en tot moment per la seva família i amics, que literalment s'han desviscut per tal que ens enduem un bon record del viatge.

L'hospitalitat xinesa arriba a nivells que poden violentar, doncs ens va ser impossible, durant dos dies sencers, pagar absolutament res: bitllets de bus, viatges en taxi, menjars, begudes, nits a l'hostal... Crec que no és un cas excepcional, sinó una costum xinesa on es barreja orgull propi, hospitalitat i ganes que la gent marxi amb un bon record de la zona. L'únic que es pot fer és anar preparat, i portar un bon regal pels amfitrions.

A partir d'ara, si sento que una persona parla del caràcter materialista de les noves generacions de xinesos, i la seva falta de moral, li frenaré els peus. Més enllà dels Iphones 4 i els tablets, a la Xina, o almenys a Gansu, encara hi ha gent disposada a ajudar-te amb tot el que puguis sense esperar res a canvi.

Només em queda dir: que els camells beguin un últim glop d'aigua, que marxem!