Sant Jordi / 圣乔治

No és que vulgui donar-vos cap pena. Com crec que podeu notar, l'experiència a la Xina està resultant genial, i amb prou feines em puc creure que la propera setmana ja estarem a maig. Ara bé, tots tenim dret a petits moments de nostàlgia, fiblades que, durant uns segons, se't claven a l'esquena. Apareixen a vegades quan mires al cel i contemples el núvol gris que tapa el Sol, i et preguntes el temps que farà a Barcelona; o quan és cap de setmana i et disposes a menjar sol davant l'ordinador uns fideus preparats, i penses en quin menú hi haurà a casa; o, fins i tot, quan algú menciona un bar,  una discoteca... i et poses a comptar les canyes que deus a alguns amics que ja fa uns mesos que no veus, i les anècdotes que et mors de ganes d'explicar. Tan aviat com han aparegut, fas fugir aquests pensaments, i et centres en l'aventura que estàs visquent.

Doncs bé, la diada de Sant Jordi era un dia que tenia tots els números per convertir-se en una data esquitxada per l'anyorança. Sabia que Facebook i similars s'omplirien d'imatges de Barcelona engalanada, preparada per celebrar la festa. Estava convençut, a més, que els records de la diada d'anys anteriors em semblarien especialment brillants, les passejades pels carrers del centre més encisadores que mai, i que, dins el meu cap, la Barcelona de Sant Jordi no tindria un sol núvol al cel. Calia foratijar la nostàlgia, i per això, s'havia de portar aquí també una mica de Sant Jordi. Ho vam aconseguir.

Al matí, a classe de conversa, havíem demanat al professor d'explicar una "tradició molt important". Per tant, amb un xinès limitat, molt suport visual, i unes quantes noies fent-nos fotos des dels pupitres, vam intentar explicar la llegenda de Sant Jordi i el drac als companys japonesos i coreans.  Sense entrar en masses detalls, i tot i que aquest gir final de "i la sang es va convertir en roses" va costar una mica, crec que vam sortejar el precipici cultural. Per descomptat, per explicar la tradició del llibre, no podíem parlar de Cervantes i Shakespeare, sinò de塞万提斯 i 沙士毕业, o "Saiwantisi" i "Shashibiya", respectivament. Ah! I res, de Sant Jordi, e! Aquí, se li ha de dir "ShengQiaozhi/圣乔治".

I malgrat que a alguns els ofendrà que arranquessim amb un "és el nostre Sant Valentí", crec que la idea va quedar prou clara. L'apunt final el va aportar el professor, que, abans de començar la lliçó, assenyalava: "A Europa, els dracs sempre són dolents... aquí, això és impossible".

A la tarda, tocava regalar roses a les meves princeses tianjineses. No va ser difícil trobar una "花店", una floristeria. O això hi deia al rètol que penjava d'aquella finestra d'apartament a peu de carrer. Començo a estar acostumat a aquestes coses. Vaig trucar a la finestra, em van obrir, i una àvia xinesa i la seva filla de mitjana edat, em van fer passar a dins de casa a través de la finestra. D'una nevera de gel, d'aquestes de gasolinera, van treure un gerro ple de roses i altres flors. N'hi havia de roges, de roses i de grogues. Per descomptat, havia de comprar les vermelles. Les dones, però, estaven encaparrades amb què m'enduguès les grogues o les roses. No entenien el perquè de la meva tria. "Les vermelles no són bones!". Tenien raó, sí, eren les que estaven més marcides, però jo volia roses vermelles! Finalment, vam arribar a un acord: n'agafo de roses i de roges. I van començar a preparar el ram, remugant. "Però el proper dia, agafa de grogues, e!". I sí, amb un ram de roses a la mà, caminant de tornada a la universitat, era un home satisfet.

A Barcelona, Londres o Tianjin, donar sorpreses i regalar roses a gent que aprecies és igual de bònic, i per tant, no cal que us expliqui com va anar. Fins i tot jo en vaig rebre'n alguna! El que sí us puc dir és que vam tenir el nostre bocinet de Sant Jordi per aquí. I quasi no vaig trobar a faltar la festa. Quasi.