Passejada matinal / 黎明时散步

Ho admeto, m'és difícil escriure aquesta entrada. No vull quedar com un d'aquells pallussos de la zona alta barcelonina, fascinats pel Tíbet i els lames, que no n'entenen absolutament res de tot plegat. Aquells que veuen la tenda "Natura" com a porta cap a l'autodescobriment i el creixement espiritual. Però davant de determinats espectacles, no pots fer més que deixar-te envoltar per l'ambient i, intentant no fer massa soroll, avançar amb la boca oberta. I això és el que em va passar poques hores abans de marxar de Xiahe.
Sembla ser que, pel que ens explica la nostra amiga xinesa del lloc, i pel que diu la guia turística, cada matinada monjos, peregrins i devots fan una volta de tres quilòmetres al monestir de Labrang mentre surt el Sol entre les muntanyes. Tan atenta com sempre, i fent-nos sentir pitjor que mai, ja que la obligàvem a llevar-se a hores intempestives, la nostra companya ens promet, abans de deixar-nos anar a dormir, que ens hi acompanyarà la propera matinada. Així que quedem vora les 6 del matí a la porta de l'hostal.
Tot i que els llençols se´ns enganxen, ens llevem a l'hora convinguda, i al poc ens trobem els tres caminant per la fosca, motxilla a l'esquena i llanterna a la mà, avançant cap a l'entrada de la part tibetana del poble.
En un primer moment, al arribar-hi, no sembla que hi passi res. És fosc, i amb prou feines veiem gaire més enllà. Comencem la passejada caminant al costat dels passadissos amb rodes d'oració. A poc a poc, però, comencem a sentir murmuris i petjades. De les portes de varies cases surten ombres, algunes amb túniques morades, d'altres amb robes de muntanya, que ens passen per davant i tornen a desaparèixer a la fosca sense que en puguem distingir el rostre. Pel nostre costat, algunes persones passen fent girar les rodes. El silenci s'omple dels grinyols que fa la fusta antiga donant voltes, acompanyat pel so de campanetes penjades de sostres que no veiem. De tant en tant, algú passa recitant versos que no entenem, o deixem enrere un penitent que s'agenolla i s'estira al terra per, acte seguit, seguir amb la seva feixuga marxa. Tots seguim en la mateixa direcció, però sense arribar mai a ser un rierol consistent de persones.

Arribem a l'extrem del monestir, i toca tornar enrere, donant la volta a l'estupa de rigor. Ara, el camí enfila cap a la muntanya, i passem per darrere dels edificis. El cel començar a clarejar, i comencem a distingir cada cop millor als nostres acompanyants. "És part dels deures que tenen els monjos del monestir, fer aquesta primera passejada", ens explica la noia de Xiahe. "De vells, tots estan en forma". Mentre ens parla, ens va fent parar perquè deixem passar a devots i monjos.
Ja és clar quan veiem el final del recorregut. Aquí, ens trobem amb els que ens han acompanyat durant el trajecte, fent voltes i resant a l'estupa que marca el final del recorregut.

Recorrem el principal carrer de la ciutat, deixant enrere la vida del monestir per trobar-nos amb les persianes de les botigues i les cares endormiscades dels més matiners. Ens toca agafa de nou el bus. Prop de 4 hores fins a Lanzhou, amb maniobres de conducció impossible incloses, per, després d'un refrigeri i una volta per la ciutat amb bona companyia, agafar de nou el tren. Aquesta nit hi dormim, mentre avancem cap a l'extrem oest de la província, Dunhuang, en un trajecte de 14 hores. Demà, quan s'obrin les llums del vagó i el revisor ens demani el bitllet perquè ens apropem a l'estació, els monjos de Labrang estaran fent de nou la seva passejada matinal. És un pensament que, no sé perquè, em recomforta.