Gansu / 甘肃 (Una introducció)

Qui viu a la Xina, o la visita, té una quantitat immensa de paisatges i punts d'interés per visitar. Tants, que probablement s'acabi elaborant plans d'excursions i escapades amb un cert regust amarg, de frustració, produït pel fet de saber que és impossible visitar tot el que ofereix l'imperi del centre.

Pel nostre primer viatge, aprofitant les vacances de la festa del Qingming de la setmana passada, vam escollir la província de Gansu. La regió segurament no constitueix el destí preferit dels turistes, ja que molts es decantaran per ciutats cosmopolites com Shanghai o Hong Kong, muts guerrers de terracota, muntanyes plenes de bancals d'arrós o reserves naturals on es pot veure els pandes jugar. Malgrat tot, ens va semblar, encertadament, que Gansu tenia uns quants asos a la màniga que oferir.

Ja us aviso que m'és impossible explicar en una sola entrada allò que hem vist aquests dies. Seria una entrada llarga, de la qual tot acabaríem avorrits. Per tant, sense tindre clar si això ha pretès mai ser un blog de viatges, aquesta setmana s'hi aproparà bastant. Abans, però, volia situar la regió al mapa, i explicar quatre coses per tal que entengueu millor què hem pogut veure aquests dies.

D'una banda, heu de saber que la forma de xurro allargat que té Gansu no és casual: la província voreja al nord el desert de Gobi, i al sud, les muntanyes Qilian, part de la serralada del Kunlun. A darrere, comença l'altiplà del Tíbet i tota la mística que se li vulgui atribuir.

Per tant, si aquesta província s'estén de l'est a l'oest vorejant aquests dos accidents geogràfics és perquè ha estat durant segles el lloc de pas de mercaders que viatjaven de la Xina cap a l'Àsia Central i d'allà, a la resta del món. Gansu, i més concretament la zona coneguda com a Corredor de Hexi són l'inici de la ruta de la seda, la porta del país cap al desert de Taklamakan, a la fronterera província del Xinjiang. Xina va rebre el buddhisme i va vendre la seva seda arreu del món a través d'aquest camí.

Tot plegat fa que avui en dia la zona sigui, malgrat el domini han, un trencadís de regions tibetanes, hui i d'altres minories ètniques que conviuen entre la muntanya i el desert.

No us vull enganyar, però: atansar-se a Gansu també era endinsar-se a la Xina rural, la gran oblidada del miracle econòmic. Em preguntava com seria allunyar-me de les opulentes grans ciutats de la costa.

Donada la lliçó de geografia, cal que expliqui també un altre factor, molt més personal, que ha marcat el viatge. Vam conèixer a través d'un dels companys de viatge, una noia xinesa de la nostra universitat que estudia espanyol i és vinguda de Lanzhou, la capital de la província. Això ha fet que a la ciutat haguem estat acompanyats en tot moment per la seva família i amics, que literalment s'han desviscut per tal que ens enduem un bon record del viatge.

L'hospitalitat xinesa arriba a nivells que poden violentar, doncs ens va ser impossible, durant dos dies sencers, pagar absolutament res: bitllets de bus, viatges en taxi, menjars, begudes, nits a l'hostal... Crec que no és un cas excepcional, sinó una costum xinesa on es barreja orgull propi, hospitalitat i ganes que la gent marxi amb un bon record de la zona. L'únic que es pot fer és anar preparat, i portar un bon regal pels amfitrions.

A partir d'ara, si sento que una persona parla del caràcter materialista de les noves generacions de xinesos, i la seva falta de moral, li frenaré els peus. Més enllà dels Iphones 4 i els tablets, a la Xina, o almenys a Gansu, encara hi ha gent disposada a ajudar-te amb tot el que puguis sense esperar res a canvi.

Només em queda dir: que els camells beguin un últim glop d'aigua, que marxem!