Durant un tros conduïm per una autopista molt nova, i molt buida. Fins arribar a l'atrafegat, polsegós i ple de vida Linxia, un poble de la minoria musulmana dels hui, que sembla conservar l'esperit de lloc de pas de mercaders.
Poc després, creuem una porta amb inscripcions tibetanes. Tot i que la regió autònoma del Tíbet queda molt lluny, la zona on entrem forma part del Tíbet històric, Amdo. El camí comença a enfilar amunt, entre valls i rierols d'aigua ràpida. Ara, es veuen menys pobles, i tots tenen el seu cartell en caràcters xinesos, però també en tibetà.
Finalment, arribem a Xiahe, el nostre destí. Xiahe és, en certs aspectes, com Andorra: un poble entaforat enmig d'una vall, amb un sol carrer principal, ple de comerços, paral·lel al riu. Però molt més petit. A més, mentre Andorra la Vella pot fardar de balnearis, Xiahe té un altre as a la maniga: és la seu del principal monestir de buddhisme tibetà fora del Tíbet, amb uns 1.500 monjos. Aquells que no vulguin pujar al sostre del món, sempre poden deixar-se caure per aquesta regió i impregnar-se de l'ambient tibetà.
A l'estació de busos, ens espera la nostra acompanyant, guia i amiga, que ja ens tenia organitzada la jornada. Si ho vaig entendre bé, era la filla d'una amiga de la mare de la nostra amiga. Però no n'estic segur.
En qualsevol cas, només trepitjar el carrer, te n'adones de l'ambient especial de Xiahe: xinesos d'ètnia han, monjos tibetans, peregrins i algun ciutadà musulmà passegen pel carrer.
Per descomptat, la primera parada és, un cop menjada alguna cosa i deixades les bosses a l'hostal "Potala", el monestir de Labrang. Monestir no és una paraula adequada, doncs més enllà de les sales d'oració, pagodes i estupes, Labrang és un autèntic poblet tibetà annexionat a la ciutat, tot rodejat per passadissos amb rodes d'oració, una mena de tambors amb pregàries a l'interior, que fas girar per tal de resar.
També es poden veure els inquietants penitents, persones que, per demanar perdó o per obtenir el favor de Buddha, han promès que, mentre peregrinen, cada poques passes s'agenollaran i s'estiraran al terra en senyal d'adoració. "Alguns venen des de Lhasa", ens explica la nostra amiga. Prefereixo no imaginar-me el trajecte.
Feta la volta de rigor pel recinte, comprem l'entrada perquè un monjo buddhista ens deixi veure determinats edificis i ens doni quatre explicacions sobre el lloc, amb un anglès sorprenentment fluid, però d'accent peculiar. Aquí no hi ha ruta establerta, i les sales d'ensenyament, les biblioteques de sutres amb buddhes i boddhisatves guardant-los i els llocs d'oració s'obren segons si hi ha algú o no. Passegem com intrusos entre aquestes parets, sota la mirada atenta dels ferotges guardians protectors tibetans, pintats a les parets, i d'un nen monjo, de 7 o 8 anys, que porta les claus d'algunes sales, i a qui no sembla fer-li molta gràcia obrir-nos-les. "No feu fotos, e!", ens recorda a l'entrada, abans de treure el mòbil i ficar-se a escoltar els tons de trucada de l'aparell.
L'ordre del monestir és la gelugpa, la del Dalai Lama i els barrets grocs, i no és d'estranyar que en un moment donat de la visita veiem una fotografia de "Sa Santedat". El monjo, aprofitant que només els tres estrangers sabem anglès, mentre que la nostra companya xinesa no, comenta: "A vegades cal anar amb compte amb els xinesos, i amb el que diem". Ens insinua que la situació és complicada, per acte seguit ficar-se a riure com un boig, fent gala del bon humor que es sol atribuir als monjos tibetans.
Poca estona després, la tercera visitant del tour, una noia italiana, li comenta al monjo que viu en un lloc fantàstic. El monjo, molt seriós, li respon que tots els llocs poden ser fantàstics segons la gent que hi habiti. Acte seguit, esclata de nou en rialles, i nosaltres ja no sabem si pensar que es tracta de pura alegria, sarcasme, petites perles de filosofia oriental, o una estranya barreja de tot plegat.
Acabada la visita, la nostra amiga anuncia: "Anem a les prades". Ens han parlat de les grans extensions verdes al voltant de Xiahe, un reclam turístic quan les flors floreixen. Entre els iacs pastant, s'han instal·lat algunes casetes que ofereixen voltes en cavall i nits en cabanyes que pretenen imitar les iurtes. Nosaltres arribem durant la temporada baixa, doncs el terra encara és groc. Tot i això, el taxi ens du fins l'entrada de la "Grandma's Tibetan Experience", o això anuncia el cartell d'una petita caseta enmig del no-res. L'experience en qüestió consisteix en fer un berenar amb té tibetà, fet amb llet, i unes pastes que no queden tan lluny dels xurros.
Acabat l'àpat, ens diuen que hem de muntar a cavall. Potser no és el que veníem buscant a Xiahe, però mai saps on trobaràs quelcom d'interessant: tan bon punt arranquem, el noiet que porta els cavalls, que no deu passar dels 17 anys, puja al llom de l'animal d'un bot, i a la que veu que pesquem una mica de xinès, ens comença a parlar de les diferències entre l'ètnia tibetana i l'han, la regió i fins i tot fa una repassada històrica de la fugida del Dalai Lama el 1959! Ens vol deixar clar que ells no són xinesos han, i que fins i tot els seus cavalls són de raça tibetana. Tot, muntant enmig del no-res, amb només les vaques mirant. La censura no arriba, aquí.
Per tancar el dia, sopem amb la mare de la nostra amiga, en un sopar poc pràctic a nivell lingüístic, però divertit. Sabem que és de mala educació no acabar-nos els plats als que ens conviden, però en un sol dia hem menjat fideus picants a les 7 del matí, hem picat pastissets a l'autobús, hem dinat fideus amb carn i hem berenat tibetà. El cos humà té els seus límits.
Abans de dormir, no puc evitar pensar com, en una única jornada aquí, ens hem topat amb dues persones que ens han volgut parlar de la diferència entre ells i l'ètnia han. Sense fer soroll, aprofitant les petites ocasions. Em dic a mi mateix que intentar comprendre la ciutat en un sol dia és impossible, però vaig a dormir pensant que la calma que es respira a Xiahe no deixa de ser una calma tensa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario