Un cop arribats aquí, el primer que fem és buscar un taxi que ens porti cap al municipi. Dunhuang, ho haig d'admetre, no és com me l'esperava. Els meus records d'imatges vistes per televisió i fotografies, i probablement una imaginació romàntica desbocada, havien fet que m'esperés un petit poble amb carrers sense asfaltar, cases antigues i mercats amb carros de fusta plens de fruita fresca. Res d'això. Dunhuang es sap amo i senyor de les properes coves de Mogao, un dels descobriments arqueològics del segle passat i patrimoni de la humanitat, i la ciutat és una oda a elles, i al turisme que aporten. Hotels, busos i paradetes de souvenirs estan preparades per als visitants, i més concretament, per a captar diners dels visitants. A més, l'avorrit urbanisme xinès, que borra qualsevol rastre de centre històric antic o edificis centenaris, ha acabat d'esborrar tot allò que podia sonar a antic*.
Seguim però, a Dunhuang. Ciutat clau de la ruta de la seda, última parada abans d'entrar a les sorres del Taklamakan, on els viatgers havien de decidir si intentar vorejar el desert pel nord, o pel sud. Seguim, per tant, menjant i dormint enmig del no res, rodejats de quilòmetres i quilòmetres d'esplanades buides. I aquest sentiment de tranquil·litat, de calidesa silenciosa amb la que et rep la ciutat, probablement sigui el major llegat dels segles passats. I uns pinxitos de carn de xai molt bons!
La visita obligada és Mogao, i abans que pugueu dir "ciutat-oasi", som al bus direcció al lloc. Les coves, ornamentades amb pintures i escultures buddhistes, eren el lloc on els mercaders feien ofrenes abans de continuar amb el viatge. El redescobriment de les coves i un gran nombre de manuscrits, entre ells el que es creu el primer text imprès, el Sutra del diamant, a principis de segle, les va popularitzar. Durant la visita s'explica, diverses vegades, com francesos, britànics i altres estrangers van usurpar el patrimoni nacional, enduent-se part dels tresors de Mogao al seu país.
Avui, la visita a Mogao és estranya. Sempre acompanyat pel guia, se't deixa veure deu coves dels centenars que hi ha, on has de triar entre escoltar les explicacions o intentar fixar-te amb les parets completament pintades. Has d'estar atent si vols trobar a les apsares, les nimfes voladores que segueixen tocant música des dels murals, i que s'han convertit en el símbol de Dunhuang. A mi mateix me les van haver d'assenyalar per a que les arribés a veure. Tot plegat, fent servir la teva pròpia llanterna, ja que la cova no té cap mena d'il·luminació interior. No cal ser restaurador artístic per entendre que, 80 visites al dia, amb turistes animats a assenyalar els murals amb les llanternes, no poden fer cap bé a les pintures centenàries. I sí, veig els meus 3 primers buddhes gegants, però me'n vaig sabent que la màgia de Mogao es troba en les petites històries dels murals, que amb prou feines es poden contemplar.
Finalitzada la visita, la ciutat ens ofereix una agradable sorpresa: per un mòdic preu, les primeres dunes del desert estan habilitades perquè els turistes escalin, vagin amb camell i es creguin Marco Polo durant una estona. Tot, amb unes ridícules botes de tela taronja fluorescent, que si bé destrossen qualsevol fotografia, impedeixen que t'omplís de sorra les sabates.
Ja només queda passejar pels mercats i les paradetes a mig tancar de la ciutat, i provar algun plat de per aquí. Com per tants altres, Dunhuang ha estat una ciutat de pas, i l'endemà al matí agafem el tren de nou.
*Fins on he vist, una de les coses que m'és m'irrita de la ciutat xinesa és la seva falta d'un centre històric clar. Segurament sigui una concepció molt europea de l'urbanisme, però el meu impuls al arribar una ciutat és preguntar pel "casc antic". Sol ser en va, doncs els xinesos s'han afanyat a ensorrar-los sota ciment i uns edificis sovint grisos. Fins i tot els hutongs de Beijing es veuen amenaçats a diari, rodejats de grues i grans avingudes que volen obrir pas al progrés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario