Tornar / 回来

Doncs tornem. Nou dies, i ja estaré de nou a la meva estimada Barcelona. Roda el món, i torna al Born, que diuen.  Platgeta i cel blau, festes majors, una cervesa a alguna terrassa de l'Eixample, tardes mandroses al sofa amb l'aire acondicionat al màxim... Menjar embotit de nou! I bon formatge! S'ha acabat l'arròs d'acompanyament. I tot amb forquilla i ganivet.

Els carrers coneguts, el trànsit ordenat, la gent esperant al color verd per creuar! Ostres... quin avorriment, no? No veuré més senyors escupir? S'han acabat els avis xinesos que saluden dient "hello", i fiquen cara d'haver vist un mort quan respons "nihao"? I els pintxos al carrer, els balls d'avis al mig de la vorera al vespre?

Ei, Eduard, tranquil, que tornes a Barcelona. Esta bé. Tot i que tinc la sensació que tot just començo a conèixer tot això. Però bé, també tinc ganes de passejar pel centre, beure alguna canya al Raval... Com? Que una canya val QUANT?  Després de tot, Barcelona no es mourà de lloc, oi? I si em prenc unes vacances a casa, i torno cap aquí, a la Xina?

Què em dirà, la família? Santa paciència que tenen, que si els hi proposo, segur que em somriuen i em diuen que endavant. Amb el que m'enyoren! Em sembla que ens tocarà fer-nos el compte "superpremium" skype, què treurà fum.

I els amics? Començo a ser un expert a condensar la meva vida en mails d'extensions bíbliques. No se'n fartaran? Home, l'alicient de tenir casa i guia per Beijing no pot ser tan dolent...

I la resta? La resta importa poc, me'n sortiré. Decidit doncs. A gaudir de Barcelona, de totes les coses bones que hi tinc, i torno!

再见！/ Fins aviat!

Escric una entrada a corre-cuita, amb les maletes a la meva esquena, només per acomiadar-me temporalment. Torno a marxar de viatge durant unes setmanes, i per tant, no crec que tingui massa temps per escriure (tot i que, si puc, ho intentaré). Em quedo amb mil i una històries que explicar-vos, i que, quan tingui temps, seguiré plasmant al blog.
Mentrestant, un plaer haver-vos tingut per aquí. 再见！

Un 4 de febrer qualsevol a Beijing

Tianjin, mon amour / 天津 (un comiat)

Ahir vaig dur a la policia el meu passaport per aconseguir una excedència del meu visat. Quan me'l tornin, d'aquí menys de 10 dies, amb les notes sota el braç marxo de Tianjin per embarcar-me en un nou viatge*. Crec que, per tant, abans d'abandonar-la definitivament, Tianjin, la meva ciutat durant quasi mig any, es mereix una entrada al blog.
Tianjin ho ha d'haver passat malament durant molt de temps. Veient les avingudes, els gratacels i els centres comercials, dóna la sensació que la ciutat s'ha bolcat de ple els darrers anys en deixar enrere el període comunista. Tianjin ha volgut tapar els avorrits blocs de ciment del partit darrere hotels de luxe, trens d'alta velocitat, ponts lluminosos i impressionants edificis.

A la vegada, la ciutat s'ha afanyat a recuperar les tranquil·les zones de vil·les occidentals, que van construir europeus i americans fa 100 anys, quan el lloc era un port clau del nord de la Xina, porta d'entrada del país i parada obligada en la ruta cap a Beijing. A dia d'avui, les casetes i algunes de les zones peatonals que volen rememorar l'ambient europeu d'aquesta ciutat són, en major part, reconstruïdes, i algunes zones s'aproximen força a un decorat de Hollywood. D'altres, però, com la zona de les 5 avingudes, 五大道, on jo visc, resulten agradables per passejar, tot i que sense aconseguir que els carrers tinguin l'encant dels de Shanghai.

Per tant, la ciutat constitueix un lloc agradable per aquelles persones vingudes de fora, i els ofereix moltes opcions a l'hora de sortir i sentir-se una mica més a prop de casa.
Però darrere aquests ornaments, Tianjin segueix sent xinesa. Les escenes quotidianes que he descrit més d'una vegada al blog es poden trobar arreu. Per cada restaurant occidental, trobaràs deu paradetes de "pinxitos" xinesos. Per cada home de negocis, deu que passegen el gos amb pijama. Per cada Zara o Tesco, tres grans "Encants" de tendetes xineses. No es trobaran hutongs, però si que es pot seguir apreciant la majoria de trets distintius de la Xina actual, inclòs el núvol de pol·lució al qual ja he aconseguit acostumar-me.
Així doncs, si us allotgeu al ambiciós i orgullosament hortera "Roma Garden", no us sorpreneu si al sortir veieu, a la vorera de davant, 3 gallines picotejant les restes de brossa de les paradetes de menjar de davant.

No és la ciutat més bonica de la Xina ni té grans punts d'interès turístic, i probablement, si viatgeu per aquí, us la classificaré de "prescindible". Però ha estat casa meva durant 5 mesos, i s'ha portat bé amb mi. Entre els seus caòtics carrers, els menys rectes de tota la Xina, queden records, amistats i llocs que s'han convertit en familiars. I el seu skyline de gran ciutat asiàtica, il·luminat quasi a diari per focs artificials, és ja el decorat d'una part de la meva vida.

*Sé que llegint el blog dóna la sensació que porto 6 mesos viatjant, però també estic fent alguna cosa de profit. O això crec.

Seguretat / 安全 (una entrada molt alarmista)

És la Xina segura? Les darreres setmanes han ocorregut un seguit de successos, sense cap mena de lligam entre ells, que m'han fet pensar en el tema, i en com respondre si mai em pregunten pels riscos de Xina. Per descomptat, escric això sense que m'hagi passat absolutament res perillós. Però, anem a pams, perquè crec que els fets d'aquests dies serviran per fer-vos una idea de tot plegat. Benvinguts a l'entrada que no vull que la meva mare llegeixi:

1. La motxilla oblidada
Sóc una persona despistada. Molt. Durant la meva estada aquí, he perdut dues vegades la targeta del banc. I m'han fet una de nova sense cap problema, en ambdós casos. Doncs bé, l'altre dia em vaig deixar la motxilla a un restaurant força bo no molt lluny de la universitat. No va ser fins dues hores després, previ cafè i estona de fer el ronso, que em vaig adonar que me l'havia oblidada. La  motxilla era a la cuina, i els amos del restaurant me la van donar rient. Ho sé, no és una gran història, però el que vull transmetre és que la Xina no és un país on abundin els escurabutxaques i els carteristes. Proveu de deixar una cartera enmig de qualsevol restaurant ple, a les Rambles! Collons, que hi tenia el diccionari electrònic, que això són diners!
No va passar res. En aquest sentit, tot i que sempre he intentat anar amb compte, puc dir que mai m'he sentit insegur a la Xina. De dia o de nit, per carrers més amples o per hutongs més estrets (i és ben cert que en alguna ocasió m'he vist amb problemes per sortir del laberint de hutongs), en cap ocasió he tingut por, o la sensació que havia de passar alguna cosa dolenta. No vull extreure conclusions sociològiques, ni parlar-vos dels càstigs draconians que tenen per aquí, o de les taxes d'atur, sinó senzillament expressar el sentiment personal que he tingut.

2. "Enteritis"
Una de les noies xineses amb les que faig intercanvi d'idiomes m'avisava per missatge: "Mucho cuidado con lo que comes, yo tenía enteritis porque comí en la tercera planta". Diverses persones han acabat amb, sí, gastrointeritis per menjar a la cantina de la universitat. Veient els llocs on mengem, bàsicament juguem a la ruleta russa (mans al cap i "apa aquí!" dels que viuen amb mi). A dins de la universitat i a fora. De fet, no és estrany menjar al carrer de darrere el campus, un lloc que anomenem Stinky Street. Fa falta explicació?
Fa temps que he deixat endarrere determinats criteris higiènics, i crec que la meva panxa s'ha anat acostumant a aquesta mala vida, malgrat que tots tenim les nostres digestions complicades. Quan vingueu, també les tindreu. Cal, per tant, vigilar la seguretat intestinal. Us ho diu un home que porta dos dies menjant només arròs blanc.


3. Sacsejades
Farà unes setmanes vam tenir un terratrèmol. Ni el vaig notar, mentre fregava plats. Però ràpidament em van trucar a l'habitació: "Ho has notat?". "El què?", tan pajaru com sempre. Sembla que no va arribar als 4 graus de l'escala Richter, i que era només les últimes fuetades d'un autèntic moviment a la província sota la nostra, Shandong.
En un fet totalment independentment, però casualment no molts dies abans, s'havia desprès un trosset de la cornisa de l'últim pis de l'edifici de darrere el nostre. Per sort, hi havia una bastida protegint els vianants, perquè si no, hauria obert el cap a algú. Ara tenim tot aquell edifici rodejat d'andamis de seguretat, preparats per recollir noves roques saltimbanquis. Hauria d'alegrar-me que siguin previsors i vulguin evitar més incidents, però tot plegat em fa preguntar quan de rígides són les nostres parets. No us vull dir amb quan van construir el nostre edifici, però si us puc dir que va ser un temps rècord.

4. Pallissa
Una cosa són els carteristes, i una altra ben diferent són els busca-raons. i Xina en té molts. No he sentit cap història de gent a la que hagin robat a la Xina, però si d'enfrontaments a la sortida de pubs, discoteques i bars. No fa molt, ens va arribar la notícia que a uns coneguts els havien apallissat al sortir d'un bar. L'admiració que sovint senten els xinesos cap a tots els estrangers, es pot convertir ràpidament en ràbia després d'unes copes. Especialment quan els mitjans de comunicació juguen a ficar llenya al foc, com ha passat les últimes setmanes arran de l'intent de violació d'un jove britànic a una noia xinesa. O per simple racisme, doncs mentre els blancs normalment gaudim de bona fama, he sentit més d'una persona negra parlant de com se'ls menysprea aquí. El mateix passa amb els japonesos, ja que l'odi històric perdura encara entre molts ciutadans xinesos, i he sentit recomanar a companys nipons que evitessin sortir la nit que es celebra la victòria sobre Japó en la IIa Guerra Mundial (tot un aconteixement, per cert).
I, per cert, en aquests casos, sembla ser que la justícia xinesa tendeix a protegir els seus compatriotes.

Muntanya Groga / 黄山

Si bé Huizhou val la pena pel seu encant rural, quan preguntis a un xinès pel lloc, segur que et parlarà de la Muntanya Groga. El meu professor ha arribat a afirmar que era el lloc "més bonic de tota la Xina, impossible de troba a Europa o Amèrica". I quan veus la quantitat de xinesos que decideixen pujar-hi, entens que es puguin permetre cobra més de 200 kuais per l'entrada (la més cara que he pagat a la Xina).

Processó xinesa a Huangshang

Per visitar-la, primer s'ha d'arribar a Tangkou 汤口, a una hora de HuangshanShi, un dels pobles que està en el meu rànquing de "llocs xinesos més lletjos que he visitat".
Tan bon punt es trepitja l'asfalt, apareixerà el senyor Cheng (en el nostre cas, el bus ens va deixar davant casa seva). El senyor Cheng, amb el seu anglès més que acceptable, i que provoca encesos debats a internet , es dedica a solucionar problemes. Especialment per aquella gent que no sap xinès, però no només. El senyor Cheng et fa entrar al seu restaurant/informació turística. i et pregunta quin és el pla. A partir d'aquí comencen les trucades: el senyor Cheng té negocis amb tots els hotels de Tangkou, i els de la cima de la muntanya. Saps que t'està cobrant comissió, però tampoc tinc clar si anant tu sol als hotels de la ciutat aconseguiries un preu millor, doncs el preu que vaig veure indicat al mostrador era més car que el que ell ens oferia. El senyor Cheng, és a més, un útil taulell d'horaris de busos, i et pot reservar el tiquet (amb un recàrrec de prop d'un euro, que considero prou raonable).

El gos del senyor Cheng es refugia de la calor dins el restaurant,
entre les cames d'unes turistes americanes

I, per sobre de tot, és l'únic que pot garantir que tindreu un lloc per dormir quan arribeu a la cima de la Muntanya Groga. Val la pena? Jo crec que sí, malgrat que tiri de mentides infantils per impressionar als occidentals: senyor Cheng, sabem que no està trucant a "la seva agència turística", i que aquesta no està enviant cap "fax" a l'hotel. En canvi, si us parla de condicions d'hotels, creieu-lo: si us diu que a un lloc no hi ha dutxa, no n'hi ha. Si us diu que l'habitació està prou bé, ho estarà.
A la tornada, a més, pregunta què tal tot i ofereix una mica de conversa mentre mengeu al restaurant on cuina la seva dona. No cal tenir por a pagar per avançat, doncs el senyor Cheng dóna allò que promet. Però sí que s'ha de tenir ben clar el vostre itinerari, doncs els canvis no entren dins el seu vocabulari.
Fetes les reserves, ja no hi ha cap obstacle per plantar-se als peus d'aquest Montserrat xinès. Com que agafar el funicular era prou car, i ja havíem gastat prou amb el tiquet d'entrada, vam decidir que pujaríem a peu.
Els set quilòmetres d'escales del cantó est, són prou assequibles (ho diu algú que no està massa en forma), i es fa la visita acompanyats d'estudiants, parelles joves, matrimonis de mitjana edat i ja grans. A més, cada certs metres es troben els portadors, persones encarregades de pujar provisions a la cima de la muntanya per les escales.

Tot i que a nosaltres ens va sorprendre molt (especialment sabent que hi ha un telefèric a pocs metres de l'entrada), sembla una pràctica més o menys acceptada, i he sentit que a d'altres muntanyes amb afluència turística també se'n poden trobar. En qualsevol cas, descansen cada pocs metres, demanen que t'apartis o fins i tot, mentre recuperen l'alè, t'intenten explicar de què té forma aquella roca.

La cima és un laberíntic conjunt de caminets que ofereixen diverses rutes que voregen penya-segats i aconsegueixen deixar-te sense alè. Les roques despullades amb un trist pi retorçat, que s'aboca al buit, us faran pensar en algunes de les pintures més arquetípiques d'orient, les que podem veure en qualsevol restaurant xinès de barri. A més, la boira quasi perpètua que enfosqueix els turons de la regió completa l'estampa. És quan ho veus que entens perquè és un lloc de peregrinació quasi obligada pels xinesos.

La muntanya, per descomptat, té el seu toc xinès també en petits detalls. Per exemple, podem trobar pics amb noms tan pecularis com "el pic on comences a creure", la roca "Els immortals senyalen el camí" o la desconcertant "Roca del telèfon mòbil".

Sí, "Now-I-Believe-It-peak" ens va fer molta gràcia

A la vegada, el camí està ple de senyals que semblen trets de l'obra d'algun gran poeta Tang.

Finalment, vam caure morts a l'hostal, en una habitació compartida amb una vintena de persones més. El senyor Cheng tenia raó: si s'agafa l'habitació més barata, no hi ha dutxa. El que ningú ens va advertir és que a la Muntanya Groga tothom frisa per veure la sortida del Sol. Això vol dir que a les 4 del matí, sense previ avís, seràs despertat per una estampida de companys d'habitació que, literalment, s'abalancen contra la porta.

Per descomptat, quan nosaltres vam estar vestits i vam arribar a un mirador des d'on veure l'espectacle, el lloc estava ple de gom a gom. Si sóc una persona a qui el posa de mal humor que el despertin bruscament, ficar-me enmig d'una sopa xinesa a les 5:00 del matí, per intentar veure un paisatge tapat per unes 20 nuques davant meu tampoc va ajudar. El resultat va ser que vaig agafar la meva companya, l'Olga, i mentre esmorzaven unes galetes mirant cap a l'oest de la muntanya, vaig argumentar prou raonadament perquè la raça humana és imbècil. El Sol va sortir, i cinc minuts més tard, el mirador es començava a quedar buit. Llavors vam poder fer la foto de rigor.

Que no us enganyi el somriure, aquí era un home cabrejat

Les vistes més espectaculars les vam poder veure aquell dia, arribant-nos fins al "pont per on passen els immortals" (que fa honor al seu nom), i baixant pel cantó oest de la muntanya, des d'on es gaudeixen d'algunes de les millors vistes de tot el recorregut, a través de 12 quilòmetres d'escalons que, per sort, vam fer baixant.

Fuck yeah! ("Pont per on passen els immortals")

Cal anar a la muntanya groga? Sí, si podeu. Si us agrada el senderisme és, per descomptat, indispensable. I si no, també. Queda lluny dels punts d'interès típics de Xina, però si doneu una oportunitat a la província d'Anhui, no us decepcionarà (i no, no rebo comissió). Malgrat les aglomeracions i l'exagerat preu de l'entrada, les roques secament tallades, esquitxades de verd, amb la boira matinal cobrint el paisatge de darrere fan que la visita valgui la pena. Sempre es pot intentar trobar un raconet allunyat on, mirant als canyons, treure el pinzell i escriure poemes amb tinta xinesa. I sí, us donarà algunes de les fotos més espectaculars de tot el viatge.

Instruccions d'ús de Huizhou / 徽州的使用说明书

Arribats a l'estació de Shanghai, busqueu un tren cap a Hangzhou. Si agafeu l'exprés, amb menys d'una hora estareu a la ciutat. Baixeu, noteu la humitat que desprèn el llac de l'oest, el 西湖, insígnia de la ciutat, i acte seguit busqueu un bus. El que vagi a l'estació de busos de l'oest. És una hora de trajecte, depenent del tràfic, fins al desangelat racó a les afores on hi ha l'estació. Allà, només cal que digueu que voleu anar a 黄山市, o Huangshanshi (antiga Tunxi, rebatejada amb el nom de "Ciutat de la Muntanya Groga" per aprofitar la sortida turística del lloc, que queda, de fet, encara força lluny). Es tracta de la capital de Huizhou, la regió més meriodional de la província d'Anhui.
Mengeu abans, a les paradetes de fora, una mica d'arròs tres delícies, doncs espera un recorregut d'unes 4 hores, on el paisatge pla de la ciutat queda enrere, i uns arrodonits turons, d'un verd que arriba a fer mal als ulls, indiquen que us apropeu al destí. Serà per les finestres del bus per on veieu boscos de bambú per primer cop.

Paisatge de Huizhou, al sud de la província d'Anhui

Esteu a Huangshanshi? Perfecte, doncs aquí la cosa es complica. Si voleu, podeu demanar per algun hostal a la ciutat, que probablement sigui capaç d'organitzar-vos les principals visites a la zona. Sempre que arribeu abans de les 5 de la tarda, però, podeu fer-vos els intrèpids i decidir agafar un nou bus pel vostre compte. Això sí, espero que tingueu nocions de xinès (o almenys sapigueu pronunciar el nom del lloc on aneu). Si ho feu, viatjareu en un típic bus xinès de camp: passatgers que aixequen el braç al costat de la carretera, amics que es saluden, gent que posa música amb el mòbil, seients trencats i tamborets pels nouvinguts que no tenen espai. I un conductor que sembla que no tingui por de la mort, si jutgem els avançaments que fa per carretera.
Voldreu anar a Xidi. Jo us recomano que aneu a Xidi, 西递。Per tant, quan porteu una estona de trajecte, us informaran que el bus no para exactament a Xidi, sinó a una cruïlla a mitja hora a peu del poble. Gràcies.
El motor rugirà, la porta es tancarà darrera la vostra  esquena, i vosaltres quedareu enmig del no-res, en una cruïlla que us han assegurat que no queda lluny del poble.
La passejada us farà gaudir del clima d'Anhui: alta humitat, calor, una boira que és realment boira, i no contaminació, i una pluja capritxosa que constantment amenaça als caminants. No sona molt bé, però els núvols baixos doten la zona d'una aura màgica molt atraient. Si hi sumes el petit i silenciós temple que et trobes al camí cap al poble, a l'altre cantó de la carretera, el teu Indiometre (reflex psicològic que porta a assimilar-te amb el conegut explorador creat per Steven Spielberg a la saga Indiana Jones) es dispara.

Reacció habitual entre els viatgers que aconsegueixen
arribar a l'entrada de Xidi (o "Foto trista al pàrquing de Xidi")

Potser, algun xinès amable es para per portar-vos amb el seu tricicle a motor amb espai per posar els trastos darrere. El desconegut us farà pujar, i asseguts amb una corda i dos fluorescents de tub, avançareu ràpid entre els turons, amb el vent refrescant-vos la cara (Indiometre a punt d'explotar). Potser, però, no arribeu al poble, sinó que l'home us portarà a un hotel, on us demanen un preu exorbitant per dormir. Direu que no, i el més probable és que feu cas omís als avisos de "el poble està tancat" que fa servir la senyora de l'hotel. "Com pot estar un poble tancat?". A més, haureu llegit a la guia, doncs sou gent previsora i llegiu la guia, que els habitants de Xidi ofereixen habitacions a preus raonables: només cal preguntar.
Així doncs, enfileu de nou cap al poble, ara ja a 10 minuts. Al pàrquing, veureu els autobusos de viatges turístics, esperant per tornar tranquil·lament cap a Huangshanshi a l'hora que toqui. "Que els bombin, jo he fet autostop a Anhui". Potser faràs un gest amb la mà, com de fer espetegar un fuet a l'aire, i avançaràs amb el cap ben alt.

La porta que dona la benvinguda a Xidi

Xidi és impressionant, especialment si es té amb compte que un gran nombre de pobles xinesos han estat tirats a terra en nom del progrés. Una joia amagada enmig dels turons de Huizhou. Deixeu-vos fascinar per les teulades grises acabades en punxa, els patis interiors amb fusta tallada amb esforç i bon gust, i les parets de blanc brut destacant contra el verd que les rodeja. També haureu de pagar una bona quantitat per entrar (sí, sí, es paga per entrar al poble, però és una entrada que dura una setmana), que oblidareu ràpidament un cop a dins, passejant entre els estudiants d'art que venen aquí per dibuixar els carrerons.

Carrer del poblet

Però es farà tard, doncs si heu fet el recorregut en un sol dia, arribareu ben entrada la tarda. Tocarà començar a preguntar als habitants per habitacions. Serà llavors quan ho entendreu: el poble no està tancat, però sí les cases dels habitants, que no poden acollir estrangers. Hi ha 3 hotels preparats per a vosaltres, amb preus per habitació que van dels 200 als 600 iuans. I descobrireu una trista veritat: les guies turístiques poden mentir, siguin o no la Lonely Planet.

I aquí és on haureu de decidir: cediu a les normes? Nosaltres, al veure que algun xidienc havia dubtat, vam decidir que, per provar de preguntar, no passa res. Si així és, potser teniu sort. Potser no, i us toca dormir a l'hotel per estrangers. Però potser, en un hostalet no al centre del poble, sinó cap a les afores, trobeu un avi fascinat pels estrangers. Hi ha la possibilitat que, tot i la negativa de la seva filla a acollir-vos, li faci gràcia sentir-vos parlar enxinès i us faci prendre el te. Depèn de l'hora, no us heu d'estranyar si us dóna amablement de sopar i us ofereix licor d'arròs fermentat per ell mateix. Qui sap si us fareu fotos, si us explicarà que ha acollit a altres estrangers o si us parlarà de les seves pintures. Si li dieu que sou espanyols (deixeu-vos d'hòsties, aquí s'ha de dir que sou espanyols si voleu que us entenguin), potser us parlarà de l'Olga i de mi, i per tant, us explicarà que sou els segons "amics espanyols" que fa. Feu una mica la pilota, digueu-li com de bonic és el lloc on viu. I per sobre de tot, si passada la vetllada la filla truca a l'hotel de davant, per estrangers, i els demana un descompte pels "estudiants estrangers" que té a casa, no us sentiu decebuts per no passar la nit a casa seva. Han fet tot el que han pogut i més, us han acollit, i encara us deixaran un paraigües per anar fins a l'altre hotel. I abans de marxar, sisplau, recordeu-li com d'agraïts estem nosaltres per la seva hospitalitat.

Hospitalitat de Xidi

Senyors de la Xina rural que t'acullen a casa

Demà, saltant de bus en bus, o agafant taxis, podreu seguir descobrint la regió. Potser la vostra història serà completament diferent, potser no us passarà res del que he descrit. Millor encara, doncs si us atreviu a endinsar-vos a Huizhou, segur que acabeu vivint la vostra aventura. I quan torneu, recomanareu la zona a tothom.

*Agraïments a l'Olga, per acompanyar-m'hi i fotografiar una de les experiències més divertides que he tingut a la Xina.

Companys de classe / 同学

Tot i que algun cop els he mencionat de passada, mai m'he parat a explicar com és la meva classe. I, a una setmana de començar exàmens, crec que és un bon moment. I, per descomptat, és una bona excusa per retardar una mica el fatídic moment de començar a estudiar. El nivell 中级一, o el primer intermig, està format per una vintena de persones: una gran majoria de coreans i japonesos (poc menys de vint), un rus, un noi del Iemen i una ucraïnesa.
I, anant a una classe plenament asiàtica, compleixen amb els tòpics sobre els estudiants d'aquí? Sí i no. D'una banda, el propi sistema afavoreix aquest treball dur que sovint s'associa al món asiàtic: no aproves amb menys d'un 60 sobre 100. Un punt més que a casa. Però una cosa és aprovar, i una altra molt diferent és estar content amb la nota, doncs he vist algunes de les noies coreanes de classe lamentar-se d'haver tret un 95, o un 96, als dictats que fem regularment. Només us diré que jo suo tinta per treure una mica més de 60! (caldria obrir un capítol apart sobre els laments, els gestos facials i les exclamacions* de les noies coreanes, tots d'un estil infantil que a vegades fa gràcia, i a vegades provoquen una cert mal rotllo).
També és cert, però, que aquesta exigència no es detecta igual en tothom, i són les noies les que duen la capdavantera. De fet, tenim la sospita que podrien estar un o dos nivells per sobre nostre, però que per comoditat, han elegit la nostra classe. En canvi, els nois, especialment els japonesos, trenquen totes les expectatives: no arriben 2 minuts abans que soni el timbre, sinó 40 minuts després; no s'asseuen amb l'esquena en un angle perfecte de 90º a la cadira; són els que xerren, enreden al professor i volen fer riure a tota la classe cada cop que els toca llegir... Així que, com a mínim, el mite del rigor japonès a l'aula queda tocat.
Si que haig de dir, però, que s'està convertint en una costum, cada cop que tenim una prova, dir per tal d'animar-nos: "és que no podem competir contra ells, són asiàtics!".
I totes les converses que volem tenir amb els companys asiàtics, per descomptat, han de ser en xinès, doncs el seu anglès deixa molt que desitjar. Probablement aquesta sigui una de les coses que més m'ha impactat aquí: comprovar que ni a Japó ni a Corea del Sud no tenen prou nivell per mantenir converses en anglès. O no s'atreveixen a fer-ho. Algú em deia: "un coreà o un japonès pot ser molt bo parlant xinès, o molt bo parlant anglès, però no pot tindre un bon nivell amb les dues llengües". Suposo que això diu alguna cosa sobre la dificultat del xinès, però també sobre el repte que suposa a aquest cantó del món estudiar l'idioma de Shakespeare.

Dinar amb part de la classe a Tianjin

*Us presento un típic diàleg amb alguna companya de classe coreana, perquè entengueu a què em refereixo:
Ella, galtones unflades i movent els braços enèrgicament en senyal de salutació: Oh! Hola Eduard!!! Ja has sopat?
Eduard: No, ara hi vaig.
Ella, ulls molt oberts: Ooooooooooooohhhh! De veritat? On vas?
Eduard: A la cantina de la universitat.
Ella, mans a l'esquena i boqueta de pinyonet: Aaaaaaaaaaaahhhhhhh!!! Bon profit!!!
Mou les mans enèrgicament en senyal de comiat mentre se'n va.
*Vaja, m'ho rellegia i no sé si dóna la impressió que n'estic fins els collons dels companys. Espero que no, perquè realment està sent un semestre molt entretingut amb ells, i els contrasts culturals afegeixen diversió a tot plegat.

Estampes xineses / 中国的场面

Falta molt pel final d'aquesta experiència, però al apropar-se els examens de la universitat (en poc més de dues setmanes), flota a l'aire una sensació de comiat. Així, aquest dies m'he parat a pensar en algun moment quines són les coses que recordaré de la Xina. Per això, he decidit fer una petita ressenya d'algunes estampes quotidianes que, de ben segur, em vindran al cap (a mi i a molts altres) quan recordi la meva estada:

Taiqi (sí, taixi)
Què: Xinesos de tot tipus movent-se lentament sense dir paraula. Un espectacle hipnòtic.
Quan: De 6 a 8 del matí. TOT L'ANY. SENSE EXCEPCIONS.
On: Parcs, places, carrers pavimentats, passeigs i qualsevol racó tranquil de la ciutat.
Perquè: El secret de la seva immortalitat. He vist avis fer coses que no creuríeu. I això que s'estalvia la seguretat social xinesa (o el que en queda).

Aigua calenta

Un bon àpat a Lanzhou, junt al gotet d'aigua de rigor

Què: Com el got d'aigua de l'aixeta que et donen a França amb cada àpat de restaurant, però calent.
Quan: Des de principis de tardor fins a final d'hivern. Migdia i nit.
On: Típic de restaurants genuïnament xinesos, de la mida que siguin.
Perquè: L'aigua calenta cura tots els mals. No ho sabíeu? Jo tampoc, però passegeu pel carrer a -10º i entreu a algun lloc. Aviam si li dieu que no al got.

Partides a la fresca

Partides al febrer al parc del Temple del Cel, a Beijing

Què: Avis xinesos jugant als escacs d'aquí, al majhong, a cartes... en 4 petits tamborets i una taula de picnic al mig. Sovint amb espectadors al seu voltant. La passió del joc, la fugacitat de la fortuna, el drama vital, tot representat per 4 senyors amb cadiretes que haurien de ser pels seus néts.
Quan: Tot l'any.
On: Carrers i parc. Especialment aquells llocs on no està gens definit on acaba la  vorera, i per on han de circular els cotxes. I tingueu clar que ells no es mouran un dit, ja pot fer sonar el clàxon aquell camió.
Perquè: Perquè en el fons, els encanta estar al carrer. Amb roba, o amb pijama.

Sorpreses sobre dues rodes

Què: Complements bojos que porten els xinesos mentre van amb bicicleta o d'altres vehicles de dos rodes. Mosquiteres al voltant de la seva cara, viseres que han de frenar els raigs ultra-violetes (i que servirien per qualsevol concert de Daft Punk), jaquetes de l'armada que semblen dissenyades per sobreviure a Sibèria...
Quan: Passejant pel carrer, quan menys ho esperis.
On: Carrers, carrerons, rotondes, avingudes, hutongs...
Perquè: Perquè sovint sembla que no tinguin vergonya o sentit del ridícul.




Avis dansant

Avis al carrer Nanjing, eix comercial de Shanghai

Què: Una celebració de la vida, l'alegria i la música, acompanyada de cançons tradicionals que sonen en casset. Si porten roba estrafolària, serem benèvols i direm que estan ballant "danses d'alguna minoria ètnica".
Quan: Són avis, i per tant, aquí i a tot arreu, poden ser-hi qualsevol dia de la setmana.
On: A qualsevol carrer una mica transitat. Però jo recomano els diumenges al parc.
Perquè: Han sobreviscut a l'ocupació japonesa, a una guerra civil, al desastre del Gran Salt Endavant, als excessos de la Revolució Cultural, a les revoltes de Tiannanmen el 89, a la contaminació dels últims anys... Crèieu que no tenen motius per ballar?

Roques

Pati de roques a la Ciutat Prohibida, Beijing

Què: Roques.
Quan: Són roques, no es mouen.
On: Parcs, rotondes, carrers i places.
Perquè: Perquè mentre nosaltres ens entestem a posar escultures fetes amb ferro i mal gust a les rotondes, els xinesos han decidit que no hi ha art més elevat que el de la natura treballant els seus materials lentament. De fet, ho van decidir fa uns quants segles, com proven els jardinets que hi ha darrera la ciutat Prohibida de Beijing, plens de roques exposades com a peces de grans artistes. De veritat us sembla tan mala idea?

Cal·ligrafia d'aigua

Un avi simpàtic escrivint al carrer, Beijing

Què: Caràcters xinesos escrits amb aigua.
Quan: Qualsevol tarda que no plogui.
On: Les voreres de qualsevol ciutat, o algun dels seus parcs.
Perquè: Pura essència xinesa: la cal·ligrafia entesa com a exercici artístic, les paraules que harmonitzen el seu significat amb les formes dels traços, la repetició com a pràctica cap a la perfecció, la fugacitat representada en grans veritats que s'esborraran en pocs minuts... tot gràcies a uns pinzells ridículs de plàstic que valen 5 kuais.

Bombolla / 水泡

Ens encanta Xina. Bé, almenys a mi. Però quan portes un temps aquí, és normal que hi hagi moments en que tot plegat et superi. Estones en les quals, quan surts de casa, vols poder anar algun lloc sense gent cridant en xinès, sense cuiners que escupen, sense música d'aquí a la màxima potència ni sèries a l'ordinador de darrere el mostrador, sense olors que tomben i humitats a les parets, i per sobre de tot, sense gent que et mira de reüll o directament et convida a una beguda només per no tenir els ulls ametllats.

I hi ha empresaris d'aquí, o inversors de l'estranger (o ambdós), que ho saben. I per això, tota ciutat amb un mínim de població estrangera, compta amb un seguit de locals que podríem anomenar "foreign-friendly". Són llocs on l'anglès és la llengua vehicular, i els cambrers no et miren estrany quan demanes "a beer"; on sentiràs pels altaveus grans èxits del rock o suaus melodies de jazz; racons on es llegeix, es navega per la web o es comparteixen històries sobre les últimes aventures al país. Sempre rodejats de mobles de disseny i un ambient chic, o de taules i cadires de fusta fosca i andròmines i pòsters, també en anglès, a les parets. Dels pocs llocs on pots trobar hamburgueses, plats de pasta o pizzes, de millor o pitjor qualitat. Cappuccinos, muffins o brownies.O, pagant un extra, beure una Coronita o una Carlsberg en comptes de la Qingdao habitual. Poden ser bars i cafès, però també m'he topat amb tendes o centres comercials dissenyats seguint aquest patró. Petites bombolles on prendre aire, reposar una mica i durant una estona, oblidar el caos exterior.

La primera que vam descobrir va ser la llibreria-cafeteria "Bookworm", al bell mig del barri més cool de Beijing, Sanlitun.

Des de llavors, n'hem descobert vàries a Tianjin i d'altres ciutats (Shanghai n'està ple -veure "Concessió Francesa", un barri sencer amb aquesta concepció). N'hi ha de petites, com la cafeteria de la meva universitat, el Walan Cafè; i d'altres que poden formar part d'una cadena, com Helen's o Lakers, amb franquícies a vàries ciutats.

Acabes el cafè, gaudeixes de l'atmosfera tranquil·la del lloc, i obres la porta. A fora, la Xina espera, tan caòtica com sempre.

L'institut número 41 de Tianjin / 天津市第四十一中学

Esquivo un gran nombre de coses que tinc per explicar-vos, per parlar de l'institut número 41 de Tianjin, ara que encara fa només dos dies que hi he donat la meva última classe. Perquè amics, si tens els ulls grans, Xina és la terra de les oportunitats. Almenys, si és que us ve de gust donar classes. En primer lloc, perquè els xinesos donen per entès que qualsevol occidental té un nivell d'anglès excel·lent, siguis d'Estats Units, Anglaterra, França, Itàlia o Ucraïna. Tinc més d'un amic de Barcelona treballant en acadèmies d'idiomes, amb un únic requisit: "digues que ets de Chicago, o de Londres". Però és que, si no us agrada jugar brut, probablement també podeu trobar algú interessat en aprendre el vostre idioma (d'acord, ningú m'ha demanat classes de català encara, però...). La conclusió lògica és que les noves generacions xineses entenen que ja no només han d'aprendre anglès a la perfecció (i us puc dir que, en aquest aspecte, estan fent els deures), sinó que volen també tenir una tercera llengua: francès, espanyol, portuguès, alemany... Encara no teniu por? Jo tinc un calfred cada cop que veig un mapa d'aquí: el Pacífic d'eix central, amb Amèrica, ben gran, a un cantó, la immensa Àsia a l'altre, i allà, lluny, ben petita, Europa.

Però ja estic divagant. Us preguntareu, què tinc a veure jo amb tot això? Pensava que res, fins que el coordinador d'estudiants d'intercanvi de la universitat ens va trucar fa una mica més d'un mes. El senyor que sap que hem firmat un document, entregat a la universitat, conforme mentre estem aquí no treballarem. Ens volia oferir feina, fer unes poques classes d'espanyol a l'institut. Per què no?

Eren només 4 dies de classe, la qual cosa em feia sospitar que, en aquest cas, comptava més poder fardar de professors natius que no pas d'alló que poguéssim ensenyar als nens. Però les 8 sessions de tres quarts d'hora, a uns 10 euros cada una, ens van semblar prou ben pagades. Recordeu que dino per un 1 euro i mig cada dia, eh!

Era un bon institut: columnes jòniques, fonts d'aigua i terres de "marbre". I un edifici gegantí, tot ple de xinesos amb l'uniforme oficial dels estudiants de tota Xina, d'un blanc i blau no massa afortunats.

Ens acompanya una noia jove, que es presenta com a Verònica, amb un espanyol força rudimentari. Entro a classe, i una professora xinesa més gran, em fa senyal que m'apropi: "Usted está dispuesto a cambiar el horario de la suya clase a los martes?". "Collons, on m'he fotut!" és el primer que em passa pel cap. Arreglem el canvi, i 5 minuts després em trobo a soles amb una classe de 20 i pocs alumnes, tots de 12-13 anys, mirant-me. Un rastre de suor, hormona desbocada i ganes de gastar energia flota en l'ambient.

Bé, què us en puc dir de tot plegat? Eren una colla d'estudiants pre-adolescents que només em tindrien 4 sessions, que sabien que no era pas un professor de veritat i que, parlant prou de pressa amb els companys, jo no entendria absolutament res. I, com imagino que farien els estudiants de qualsevol part del món (almenys, no em costa imaginar a la meva classe de 2n d'ESO fent-ho), ho van aprofitar. La disciplina oriental? Ni rastre, nois, és un mite. Es van girar, van intentar copiar a l'examen, els vaig tindre que cridar l'atenció constantment i van jugar al mòbil mentre feia classe. Fins i tot un va clavar un bon cop a l'esquena del company que tenia al pupitre de davant (que se suposa que havia de fer? Els vaig separar...).

Per descomptat, ho prefereixo així. Només faltaria tindre una classe de 30 alumnes uniformats, esquena recta i mirada fixada al que fas, recitant la lliçó sense cap equivocació. No sé què han guanyat amb les meves classes. Els vaig intentar fer recitar primer, i entendre després, determinat vocabulari que em va semblar que els costava. Tampoc ningú va tenir el detall de deixar-me veure el llibre d'espanyol que feien servir, una cosa que m'hauria servit per copsar millor el seu nivell. Per tant, anava a cegues, i em vaig trobar explicant coses que jo trobava bàsiques, però que no tenia clar del tot si sabien o no. Veure que a l'examen final, però, més d'un ha decidit que la opció més correcta per completar la frase era "Maria se cena de la cama..." em fa dubtar de les meves capacitats pedagògiques.

En qualsevol cas, ha estat una experiència força divertida. Ah! I no sé si és allò de "dinero llama a dinero", però xerrant amb amics al campus, l'altre dia una moto va parar davant nostre i, el xinès que la conduïa em va preguntar si li podria donar classes d'espanyol. De fet, hauria d'enviar-li un missatge...

Acompanyar / 陪

Wow, miro de quan és l'última entrada i em trobo que quasi fa un mes que no escric. Sí, sé que així és com comencen a morir aquest conjunt de blogs fugaços que inunden la xarxa amb reflexions de gent que creia que tenia molt que explicar... però no. De moment, però, em sembla que el país em donarà prou material per mantenir això viu: us haig de parlar de la Xina "chic" de Shanghai, de pujar a muntanyes arquetípiques i de l'hospitalitat de pintors xinesos ja retirats. Ah! I de com he fet el primer duro a la Xina, donant classes a un grup de jovenets hormonats, d'entre 12 i 13 anys, a un institut aquí a prop. I encara no he dedicat una entrada a les dones que pedalegen amb una mosquitera a la cara pel carrer. Ni de l'entrepà de parmesà a dalt de la Gran Muralla! Sí, crec que encara tinc alguna cosa a dir!

Però serà millor que primer us expliqui el perquè de la meva desaparició: he estat de viatge de nou. Aquest cop, acompanyant a una de les millors visites que podien arribar de Barcelona. Durant dues setmanes, hem voltat no només per Beijing, sinó també pel sud de la Xina. He tornat a visitar Beijing, aquest cop, a temperatures properes als 30º, i amb tots els principals punts d'interès, saturats. I durant dues setmanes, la meva acompanyant ha anat descobrint aquesta galàxia sovint boja, que aparentment no té cap lògica, que és la Xina. Així, durant dues setmanes, amb cada exclamació de sorpresa, he tornat jo també a sorprendre'm amb determinades coses a les que començava a estar acostumat. El morro amb el que els xinesos et fan fotos -o es fan fotos amb tu-, l'anarquia total a la que t'enfrontes quan has de creuar un carrer o, senzillament, com de bons són els baozis, sigui l'hora que sigui.

Probablement, l'anècdota que millor ho il·lustra va passar la nit del primer dia, a l'hora de sopar. Sense adonar-me que teníem dues setmanes per degusta les especialitats xineses, jo volia que ella tastés tots els meus plats preferits. Sense ni tan sols donar-me compte, vaig demanar diversos plats - Pollastre amb cacauets, fideus...-  i un parell de cerveses. Ni m'havia plantejat que seria la botella de Qingdao fresca (cervesa insígnia de la Xina) el que més fascinaria a l'Olga. Per menys d'un euro, tenia al davant una botella igual a la de la Xibeca espanyola i molt més refrescant. Per mi, una autèntica obvietat, però per algú de fora, una agradable sorpresa.

En definitiva, un parell de setmanes que m'han servit per fascinar-me de nou per la quotidianitat xinesa, recordar la sort que tinc d'estar aquí i, perquè no dir-ho, veure que amb el meu xinès es pot anar fins una mica més enllà del que havia imaginat. Tot, com us deia, amb la millor de les companyies.

Com no ha de ser fascinant un lloc on t'assalta una família xinesa mentre sopes per aconseguir una foto? I, de fet, molt molt sorprenent, no és.

Cabell / 头发

Havia arribat el moment. Comença a fer massa calor com per aguantar el meu cabell llarg. Per tant, armant-me de valor, vaig decidir anar a la perruqueria xinesa. Ja sé quines connotacions té per tothom el concepte "perruqueria xinesa", però aquí totes les perruqueries són xineses. I bé que hi ha gent que s'hi talla el cabell.
Per tant, vaig demanar a una companya de classe si em podia dir on anava ella a tallar-se el cabell. "És un lloc una mica més car que la resta, però ho fan prou bé". Fins a la porta de la perruqueria no vaig recordar-ho: a Xina, com ja he dit algun cop, la bona qualitat es mesura per com d'hortera és un lloc. Així que em vaig endinsar a l'espaiosa perruqueria, tot marbre negre, daurats i miralls amb marcs de color coure. L'escena es completava amb, a part de les noies amb uniforme rosa i vermell, unes xineses de mitjana edat rodonetes tallant-se el cabell, i un parell de perruquers xinesos afeminats, que donaven al conjunt un toc francament almodovarià.
amb una fotografia i el mantra "短短一点" ("una mica curt") com a principals ajudes per fer entendre el que volia, vaig seure a la cadira de perruqueria. "Vols un té, o un cafè?". Com que vaig dir que no, em van dur un got d'aigua calenta (tot un clàssic dels locals xinesos). El primer que van fer va ser amassar-me els cabells amb xampú, fins al punt que vaig arribar pensar que en volien fer fideus xinesos. Durant uns segons, el meu aspecte s'acostava perillosament al Krusty dels Simpson. Acte seguit, tocava rentar-me el cabell. Reclinat a la cadira, amb l'aigua caient-me avall, apareixen un parell de caps xinesos, d'empleades del local. Mentre una renta, i em té immobilitzat, toca la ronda habitual de rialletes i preguntes: "D'on ets?", "Estudies aquí?", "Ens entens?" "Nosaltres podem parlar una mica d'anglès... Hi!".
I tornem a la cadira. Entra en acció el perruquer, que treballa ràpidament i sense dir res, un detall que agraeixo. No va tardar massa a acabar. Ja tenia el cabell curt de nou. No em va semblar que m'haguessin fet cap desgràcia, i em vaig encaminar al taulell determinat a pagar els 60, 70 kuais que esperava que em clavarien. Entre noves preguntes, m'agafen 15 kuais de la cartera. 15 kuais! Això no arriba a 2 euros! Content, i amb el clatell destapat, vaig sortir al carrer.
Com a apunt final, i tornant al tema de la "perruqueria xinesa", ho confessaré: en el transcurs del rentat de cabells, em van donar una clau. No puc traduir el que va dir la noia que me la donava, ja que m'ho va dir ràpidament i no ho vaig entendre. Només sé que no era pas de cap taquilla, i que amb la mateixa rapidesa que havia arribat, me la van treure de les mans quan vaig anar a pagar. La resta, són suposicions.

Sant Jordi / 圣乔治

No és que vulgui donar-vos cap pena. Com crec que podeu notar, l'experiència a la Xina està resultant genial, i amb prou feines em puc creure que la propera setmana ja estarem a maig. Ara bé, tots tenim dret a petits moments de nostàlgia, fiblades que, durant uns segons, se't claven a l'esquena. Apareixen a vegades quan mires al cel i contemples el núvol gris que tapa el Sol, i et preguntes el temps que farà a Barcelona; o quan és cap de setmana i et disposes a menjar sol davant l'ordinador uns fideus preparats, i penses en quin menú hi haurà a casa; o, fins i tot, quan algú menciona un bar,  una discoteca... i et poses a comptar les canyes que deus a alguns amics que ja fa uns mesos que no veus, i les anècdotes que et mors de ganes d'explicar. Tan aviat com han aparegut, fas fugir aquests pensaments, i et centres en l'aventura que estàs visquent.

Doncs bé, la diada de Sant Jordi era un dia que tenia tots els números per convertir-se en una data esquitxada per l'anyorança. Sabia que Facebook i similars s'omplirien d'imatges de Barcelona engalanada, preparada per celebrar la festa. Estava convençut, a més, que els records de la diada d'anys anteriors em semblarien especialment brillants, les passejades pels carrers del centre més encisadores que mai, i que, dins el meu cap, la Barcelona de Sant Jordi no tindria un sol núvol al cel. Calia foratijar la nostàlgia, i per això, s'havia de portar aquí també una mica de Sant Jordi. Ho vam aconseguir.

Al matí, a classe de conversa, havíem demanat al professor d'explicar una "tradició molt important". Per tant, amb un xinès limitat, molt suport visual, i unes quantes noies fent-nos fotos des dels pupitres, vam intentar explicar la llegenda de Sant Jordi i el drac als companys japonesos i coreans.  Sense entrar en masses detalls, i tot i que aquest gir final de "i la sang es va convertir en roses" va costar una mica, crec que vam sortejar el precipici cultural. Per descomptat, per explicar la tradició del llibre, no podíem parlar de Cervantes i Shakespeare, sinò de塞万提斯 i 沙士毕业, o "Saiwantisi" i "Shashibiya", respectivament. Ah! I res, de Sant Jordi, e! Aquí, se li ha de dir "ShengQiaozhi/圣乔治".

I malgrat que a alguns els ofendrà que arranquessim amb un "és el nostre Sant Valentí", crec que la idea va quedar prou clara. L'apunt final el va aportar el professor, que, abans de començar la lliçó, assenyalava: "A Europa, els dracs sempre són dolents... aquí, això és impossible".

A la tarda, tocava regalar roses a les meves princeses tianjineses. No va ser difícil trobar una "花店", una floristeria. O això hi deia al rètol que penjava d'aquella finestra d'apartament a peu de carrer. Començo a estar acostumat a aquestes coses. Vaig trucar a la finestra, em van obrir, i una àvia xinesa i la seva filla de mitjana edat, em van fer passar a dins de casa a través de la finestra. D'una nevera de gel, d'aquestes de gasolinera, van treure un gerro ple de roses i altres flors. N'hi havia de roges, de roses i de grogues. Per descomptat, havia de comprar les vermelles. Les dones, però, estaven encaparrades amb què m'enduguès les grogues o les roses. No entenien el perquè de la meva tria. "Les vermelles no són bones!". Tenien raó, sí, eren les que estaven més marcides, però jo volia roses vermelles! Finalment, vam arribar a un acord: n'agafo de roses i de roges. I van començar a preparar el ram, remugant. "Però el proper dia, agafa de grogues, e!". I sí, amb un ram de roses a la mà, caminant de tornada a la universitat, era un home satisfet.

A Barcelona, Londres o Tianjin, donar sorpreses i regalar roses a gent que aprecies és igual de bònic, i per tant, no cal que us expliqui com va anar. Fins i tot jo en vaig rebre'n alguna! El que sí us puc dir és que vam tenir el nostre bocinet de Sant Jordi per aquí. I quasi no vaig trobar a faltar la festa. Quasi.

Good Morning, Tianjin (un homenatge II)

PP MIC1: Booooooooon diaaaaaaaaaa, Tianjiiiiin!!!!!!!!!!!
És hora de llevar-se, dormilegues! Ja heu fet els vostres exercisis de Taiqi, avui? I a què dimonis esteu esperant? Ho sé, jo també quedo en ridícul sovint davant aquells avis xinesos que semblen Bruce Lee, no patiu... Ànims!
Des del servei meteorològic ens informen queeee: fa. un. sol. es-plèn-did! Un detall que aquí no podem observar gràcies al nostre núvol de pol·lució! Però... sempre és bo saber-ho, no creieu?

PC: FALCA_TRAFICHONKHONK 00:06''

PP MIC 1: Anem a fer una repassada ràpida al trànsit a aquesta hora del matí: ens informen que tenim retencions denses a Nanjing Lu, Chongqing dao, Xiangang Lu, Machang Dao, Jiulong Lu, Kunming Dao, Lanzhou Lu, Hebei Jie, el primer anell, el segon anell, el tercer anell i la zona propera a l'estació principal, i per descomptat, l'autopista al port. Sembla ser que a la resta de Xina la cosa està també saturada. Ens arriba una nota d'última hora explicant que la circulació està especialment complicada a la zona de Dahutong, on un cotxe ha xocat amb un camió que transportava imitacions de carteres Nike. Finalment a la col·lisió s'han vist implicats 7 cotxes, 15 bicicletes, 4 carros a motor, tres vianants que tenien ganes de cridar a algú, 8 motos, un parell de rickshaws i un carro de cavalls. El camioner ha aprofitat l'ocasió per començar a vendre les carteres, encara en bon estat, al mig de la calçada. Davant l'èxit que ha tingut, es preveu que en les properes hores s'ampliï el mercat fins a aquell tros del primer carril. La circulació és fluida a la resta de carrer. I recordeu que si agafeu el bus, les obres a Shaoxing Lu fan que el 856 sigui ara el 931, el 931 hagi passat a fer el recorregut del 13, el 13 circuli ara pel seu recorregut habitual, però passant per les 5 avingudes, i el 754 ningú sap ben bé on para. El conductor que sordeja avui condueix el 903, per tant ja ho sabeu, al arribar a la vostra parada, heu de cridar XIACHE! ben fort. Des de l'emissora desitgem bon viatge!

PC: FALCA_BONDIA 00:07''

PP MIC 1: Passem tot seguit a fer una repassada al menu del dia de la cantina de la universitat. I per això tenim aquí a la cuinera en cap del local, la senyora Cheng. Bon dia, senyora Cheng.
PP MIC 2: Bon dia.
PP MIC 1: Què tindrem avui al nostre restaurant preferit?
PP MIC 2: Avui hem preparat sopa de fideus, fideus amb carn, fideus picants amb carn, sopa de fideus picants, fideus d'arròs, arròs blanc, arròs fregit, arròs fregit amb carn, arròs picant amb carn, fideus d'arròs picants, fideus d'arròs amb carn, carn picant amb arròs, sopa de fideus d'arròs picant amb carn i el nostre tofu casolà.
PP MIC 1: Wow, senyora Cheng, tot sona deliciós! Heu solucionat aquell escapament d'aigües residuals a la tercera planta?
PP MIC 2: ...
PP MIC 1: Moltes gràcies, senyora Cheng, fins la pròxima. Ja ho heu sentit, nois, millor menjar a Stinky Street!

FI 2P PC: MARGROC 02:28''

PP MIC 1: I ara, un petit joc: imagineu-vos a les meravelloses platges de Qingdao... estirats a la sorra... lluny dels sorolls, bevent una... Tsingtao, què si no?

FO PC: MARGROC 02:28''

PC: PUBLI_TSINGTAO 00:34''  (哈哈我。。。喝好喝!)

PP MIC 1: Ja sabeu que Tsingtao és la cervesa que et transporta a les platges de Shangdong, i aquí és el  nostre licor preferit, sempre bevent de manera responsable. Gràcies a ella us arriba la següent cançó, perquè us aneu despertant! Són The Rivieras!

PC: THE RIVIERAS_CALIFORNIASUN 2:26''

Sorra i seda / 沙和丝绸

Arribats a Dunhuang, i fins a la nostra tornada via Lanzhou, segurament el sentiment que millor pot explicar aquells dies és el de trobar-te enmig del no res. De fet, l'estació de la ciuat-oasi de Dunhuang, a l'extrem oest de Gansu, es troba literalment enmig del no-res, en un punt intermedi entre les coves de Mogao i la població. És una sensació agradable, després de dos mesos a una gran urbs xinesa.

Un cop arribats aquí, el primer que fem és buscar un taxi que ens porti cap al municipi. Dunhuang, ho haig d'admetre, no és com me l'esperava. Els meus records d'imatges vistes per televisió i fotografies, i probablement una imaginació romàntica desbocada, havien fet que m'esperés un petit poble amb carrers sense asfaltar, cases antigues i mercats amb carros de fusta plens de fruita fresca. Res d'això. Dunhuang es sap amo i senyor de les properes coves de Mogao, un dels descobriments arqueològics del segle passat i patrimoni de la humanitat, i la ciutat és una oda a elles, i al turisme que aporten. Hotels, busos i paradetes de souvenirs estan preparades per als visitants, i més concretament, per a captar diners dels visitants. A més, l'avorrit urbanisme xinès, que borra qualsevol rastre de centre històric antic o edificis centenaris, ha acabat d'esborrar tot allò que podia sonar a antic*.
Seguim però, a Dunhuang. Ciutat clau de la ruta de la seda, última parada abans d'entrar a les sorres del Taklamakan, on els viatgers havien de decidir si intentar vorejar el desert pel nord, o pel sud. Seguim, per tant, menjant i dormint enmig del no res, rodejats de quilòmetres i quilòmetres d'esplanades buides. I aquest sentiment de tranquil·litat, de calidesa silenciosa amb la que et rep la ciutat, probablement sigui el major llegat dels segles passats. I uns pinxitos de carn de xai molt bons!

La visita obligada és Mogao, i abans que pugueu dir "ciutat-oasi", som al bus direcció al lloc. Les coves, ornamentades amb pintures i escultures buddhistes, eren el lloc on els mercaders feien ofrenes abans de continuar amb el viatge. El redescobriment de les coves i un gran nombre de manuscrits, entre ells el que es creu el primer text imprès, el Sutra del diamant, a principis de segle, les va popularitzar. Durant la visita s'explica, diverses vegades, com francesos, britànics i altres estrangers van usurpar el patrimoni nacional, enduent-se part dels tresors de Mogao al seu país.

Avui, la visita a Mogao és estranya. Sempre acompanyat pel guia, se't deixa veure deu coves dels centenars que hi ha, on has de triar entre escoltar les explicacions o intentar fixar-te amb les parets completament pintades. Has d'estar atent si vols trobar a les apsares, les nimfes voladores que segueixen tocant música des dels murals, i que s'han convertit en el símbol de Dunhuang. A mi mateix me les van haver d'assenyalar per a que les arribés a veure. Tot plegat, fent servir la teva pròpia llanterna, ja que la cova no té cap mena d'il·luminació interior. No cal ser restaurador artístic per entendre que, 80 visites al dia, amb turistes animats a assenyalar els murals amb les llanternes, no poden fer cap bé a les pintures centenàries. I sí, veig els meus 3 primers buddhes gegants, però me'n vaig sabent que la màgia de Mogao es troba en les petites històries dels murals, que amb prou feines es poden contemplar.
Finalitzada la visita, la ciutat ens ofereix una agradable sorpresa: per un mòdic preu, les primeres dunes del desert estan habilitades perquè els turistes escalin, vagin amb camell i es creguin Marco Polo durant una estona. Tot, amb unes ridícules botes de tela taronja fluorescent, que si bé destrossen qualsevol fotografia, impedeixen que t'omplís de sorra les sabates.

Ja només queda passejar pels mercats i les paradetes a mig tancar de la ciutat, i provar algun plat de per aquí. Com per tants altres, Dunhuang ha estat una ciutat de pas, i l'endemà al matí agafem el tren de nou.



*Fins on he vist, una de les coses que m'és m'irrita de la ciutat xinesa és la seva falta d'un centre històric clar. Segurament sigui una concepció molt europea de l'urbanisme, però el meu impuls al arribar una ciutat és preguntar pel "casc antic". Sol ser en va, doncs els xinesos s'han afanyat a ensorrar-los sota ciment i uns edificis sovint grisos. Fins i tot els hutongs de Beijing es veuen amenaçats a diari, rodejats de grues i grans avingudes que volen obrir pas al progrés.

Passejada matinal / 黎明时散步

Ho admeto, m'és difícil escriure aquesta entrada. No vull quedar com un d'aquells pallussos de la zona alta barcelonina, fascinats pel Tíbet i els lames, que no n'entenen absolutament res de tot plegat. Aquells que veuen la tenda "Natura" com a porta cap a l'autodescobriment i el creixement espiritual. Però davant de determinats espectacles, no pots fer més que deixar-te envoltar per l'ambient i, intentant no fer massa soroll, avançar amb la boca oberta. I això és el que em va passar poques hores abans de marxar de Xiahe.
Sembla ser que, pel que ens explica la nostra amiga xinesa del lloc, i pel que diu la guia turística, cada matinada monjos, peregrins i devots fan una volta de tres quilòmetres al monestir de Labrang mentre surt el Sol entre les muntanyes. Tan atenta com sempre, i fent-nos sentir pitjor que mai, ja que la obligàvem a llevar-se a hores intempestives, la nostra companya ens promet, abans de deixar-nos anar a dormir, que ens hi acompanyarà la propera matinada. Així que quedem vora les 6 del matí a la porta de l'hostal.
Tot i que els llençols se´ns enganxen, ens llevem a l'hora convinguda, i al poc ens trobem els tres caminant per la fosca, motxilla a l'esquena i llanterna a la mà, avançant cap a l'entrada de la part tibetana del poble.
En un primer moment, al arribar-hi, no sembla que hi passi res. És fosc, i amb prou feines veiem gaire més enllà. Comencem la passejada caminant al costat dels passadissos amb rodes d'oració. A poc a poc, però, comencem a sentir murmuris i petjades. De les portes de varies cases surten ombres, algunes amb túniques morades, d'altres amb robes de muntanya, que ens passen per davant i tornen a desaparèixer a la fosca sense que en puguem distingir el rostre. Pel nostre costat, algunes persones passen fent girar les rodes. El silenci s'omple dels grinyols que fa la fusta antiga donant voltes, acompanyat pel so de campanetes penjades de sostres que no veiem. De tant en tant, algú passa recitant versos que no entenem, o deixem enrere un penitent que s'agenolla i s'estira al terra per, acte seguit, seguir amb la seva feixuga marxa. Tots seguim en la mateixa direcció, però sense arribar mai a ser un rierol consistent de persones.

Arribem a l'extrem del monestir, i toca tornar enrere, donant la volta a l'estupa de rigor. Ara, el camí enfila cap a la muntanya, i passem per darrere dels edificis. El cel començar a clarejar, i comencem a distingir cada cop millor als nostres acompanyants. "És part dels deures que tenen els monjos del monestir, fer aquesta primera passejada", ens explica la noia de Xiahe. "De vells, tots estan en forma". Mentre ens parla, ens va fent parar perquè deixem passar a devots i monjos.
Ja és clar quan veiem el final del recorregut. Aquí, ens trobem amb els que ens han acompanyat durant el trajecte, fent voltes i resant a l'estupa que marca el final del recorregut.

Recorrem el principal carrer de la ciutat, deixant enrere la vida del monestir per trobar-nos amb les persianes de les botigues i les cares endormiscades dels més matiners. Ens toca agafa de nou el bus. Prop de 4 hores fins a Lanzhou, amb maniobres de conducció impossible incloses, per, després d'un refrigeri i una volta per la ciutat amb bona companyia, agafar de nou el tren. Aquesta nit hi dormim, mentre avancem cap a l'extrem oest de la província, Dunhuang, en un trajecte de 14 hores. Demà, quan s'obrin les llums del vagó i el revisor ens demani el bitllet perquè ens apropem a l'estació, els monjos de Labrang estaran fent de nou la seva passejada matinal. És un pensament que, no sé perquè, em recomforta.

Sabor tibetà / 藏族的味道

Tot i que 4 hores amb bus pugui ser un viatge excessiu, avançar des de Lanzhou cap al sud de la província és interessant. Des de la finestra pots veure famílies llaurant els camps, amb els nens petits obedientment quiets al costat dels seus pares, algun bou fent la feina bruta i una quantitat exagerada de mesquites escampades per tot el paisatge. La majoria amb teulades i uns minarets d'estil clarament xinès però rematats amb la mitja lluna daurada, una combinació força curiosa.

Durant un tros conduïm per una autopista molt nova, i molt buida. Fins arribar a l'atrafegat, polsegós i ple de vida Linxia, un poble de la minoria musulmana dels hui, que sembla conservar l'esperit de lloc de pas de mercaders.

Poc després, creuem una porta amb inscripcions tibetanes. Tot i que la regió autònoma del Tíbet queda molt lluny, la zona on entrem forma part del Tíbet històric, Amdo. El camí comença a enfilar amunt, entre valls i rierols d'aigua ràpida. Ara, es veuen menys pobles, i tots tenen el seu cartell en caràcters xinesos, però també en tibetà.

Finalment, arribem a Xiahe, el nostre destí. Xiahe és, en certs aspectes, com Andorra: un poble entaforat enmig d'una vall, amb un sol carrer principal, ple de comerços, paral·lel al riu. Però molt més petit. A més, mentre Andorra la Vella pot fardar de balnearis, Xiahe té un altre as a la maniga: és la seu del principal monestir de buddhisme tibetà fora del Tíbet, amb uns 1.500 monjos. Aquells que no vulguin pujar al sostre del món, sempre poden deixar-se caure per aquesta regió i impregnar-se de l'ambient tibetà.

A l'estació de busos, ens espera la nostra acompanyant, guia i amiga, que ja ens tenia organitzada la jornada. Si ho vaig entendre bé, era la filla d'una amiga de la mare de la nostra amiga. Però no n'estic segur.

En qualsevol cas, només trepitjar el carrer, te n'adones de l'ambient especial de Xiahe: xinesos d'ètnia han, monjos tibetans, peregrins i algun ciutadà musulmà passegen pel carrer.

Per descomptat, la primera parada és, un cop menjada alguna cosa i deixades les bosses a l'hostal "Potala", el monestir de Labrang. Monestir no és una paraula adequada, doncs més enllà de les sales d'oració, pagodes i estupes, Labrang és un autèntic poblet tibetà annexionat a la ciutat, tot  rodejat per passadissos amb rodes d'oració, una mena de tambors amb pregàries a l'interior, que fas girar per tal de resar.

També es poden veure els inquietants penitents, persones que, per demanar perdó o per obtenir el favor de Buddha, han promès que, mentre peregrinen, cada poques passes s'agenollaran i s'estiraran al terra en senyal d'adoració. "Alguns venen des de Lhasa", ens explica la nostra amiga. Prefereixo no imaginar-me el trajecte.

Feta la volta de rigor pel recinte, comprem l'entrada perquè un monjo buddhista ens deixi veure determinats edificis i ens doni quatre explicacions sobre el lloc, amb un anglès sorprenentment fluid, però d'accent peculiar. Aquí no hi ha ruta establerta, i les sales d'ensenyament, les biblioteques de sutres amb buddhes i boddhisatves guardant-los i els llocs d'oració s'obren segons si hi ha algú o no. Passegem com intrusos entre aquestes parets, sota la mirada atenta dels ferotges guardians protectors tibetans, pintats a les parets, i d'un nen monjo, de 7 o 8 anys, que porta les claus d'algunes sales, i a qui no sembla fer-li molta gràcia obrir-nos-les. "No feu fotos, e!", ens recorda a l'entrada, abans de treure el mòbil i ficar-se a escoltar els tons de trucada de l'aparell.

L'ordre del monestir és la gelugpa, la del Dalai Lama i els barrets grocs, i no és d'estranyar que en un moment donat de la visita veiem una fotografia de "Sa Santedat". El monjo, aprofitant que només els tres estrangers sabem anglès, mentre que la nostra companya xinesa no, comenta: "A vegades cal anar amb compte amb els xinesos, i amb el que diem". Ens insinua que la situació és complicada, per acte seguit ficar-se a riure com un boig, fent gala del bon humor que es sol atribuir als monjos tibetans.

Poca estona després, la tercera visitant del tour, una noia italiana, li comenta al monjo que viu en un lloc fantàstic. El monjo, molt seriós, li respon que tots els llocs poden ser fantàstics segons la gent que hi habiti. Acte seguit, esclata de nou en rialles, i nosaltres ja no sabem si pensar que es tracta de pura alegria, sarcasme, petites perles de filosofia oriental, o una estranya barreja de tot plegat.

Acabada la visita, la nostra amiga anuncia: "Anem a les prades". Ens han parlat de les grans extensions verdes al voltant de Xiahe, un reclam turístic quan les flors floreixen. Entre els iacs pastant, s'han instal·lat algunes casetes que ofereixen voltes en cavall i nits en cabanyes que pretenen imitar les iurtes. Nosaltres arribem durant la temporada baixa, doncs el terra encara és groc. Tot i això, el taxi ens du fins l'entrada de la "Grandma's Tibetan Experience", o això anuncia el cartell d'una petita caseta enmig del no-res. L'experience en qüestió consisteix en fer un berenar amb té tibetà, fet amb llet, i unes pastes que no queden tan lluny dels xurros.

Acabat l'àpat, ens diuen que hem de muntar a cavall. Potser no és el que veníem buscant a Xiahe, però mai saps on trobaràs quelcom d'interessant: tan bon punt arranquem, el noiet que porta els cavalls, que no deu passar dels 17 anys, puja al llom de l'animal d'un bot, i a la que veu que pesquem una mica de xinès, ens comença a parlar de les diferències entre l'ètnia tibetana i l'han, la regió i fins i tot fa una repassada històrica de la fugida del Dalai Lama el 1959! Ens vol deixar clar que ells no són xinesos han, i que fins i tot els seus cavalls són de raça tibetana. Tot, muntant enmig del no-res, amb només les vaques mirant. La censura no arriba, aquí.

Per tancar el dia, sopem amb la mare de la nostra amiga, en un sopar poc pràctic a nivell lingüístic, però divertit. Sabem que és de mala educació no acabar-nos els plats als que ens conviden, però en un sol dia hem menjat fideus picants a les 7 del matí, hem picat pastissets a l'autobús, hem dinat fideus amb carn i hem berenat tibetà. El cos humà té els seus límits.

Abans de dormir, no puc evitar pensar com, en una única jornada aquí, ens hem topat amb dues persones que ens han volgut parlar de la diferència entre ells i l'ètnia han. Sense fer soroll, aprofitant les petites ocasions. Em dic a mi mateix que intentar comprendre la ciutat en un sol dia és impossible, però vaig a dormir pensant que la calma que es respira a Xiahe no deixa de ser una calma tensa.